divendres, 4 de novembre de 2011

40.- El bosc




En les distàncies curtes, ningú podria posar-hi la mà al foc, però en els recorreguts mitjans, d’entre mil i dos mil metres, els temps de la Margarita són molt millors que els d’en Faust. De fet, són moltíssim millors, perquè només caminant és impossible que en Faust faci un quilòmetre sense ofegar-se. D'una manera inconscient, es deu voler reservar tot l’aire per poder bramar.


-    Margarita!- crida en Faust- Espera!
-    Deixa’m estar!- diu ella.


No és recomanable córrer per un bosc. Vés a saber si tot corrent passes davant d’una família de llops, i els animes a córrer amb tu.


-    Margarita! Margarita, si us plau, espera!
-    Que em deixis!
-    Pel que més vulguis, espera’m!


La Margarita al final decideix parar. No tant perquè li fa cas a en Faust, sinó perquè córrer sense cap propòsit no deixa de ser estúpid. I doblement estúpid en un bosc.


-    Margarita.. Margarita...- mormola en Faust, entre bufecs.


La Margarita sembla que no està gens cansada.


-    Mira, Faust- diu- Com tornis a fer escarni de la gent perquè és diferent que tu et donaré un bolet que te’n recordaràs per sempre més.
-    Margarita, jo només feia broma...
-    Sí, broma, quina gràcia! No hi tornis mai més, em sents?
-    No, dona, no.
-    Ni dona ni històries. Qui t’has pensat que ets tu? Qui t’has pensat que ets, beneit?
-    A vegades sóc una mica imbècil. Però mira, jo els conec, els siamesos.
-    Què dius?
-    Que conec els siamesos.


En Faust coneix els siamesos. En Faust coneix el dimoni. En Faust coneix a tothom.


-    Anàvem junts a l’escola- segueix en Faust- Tots tres, o tots dos, com prefereixis. No ho sé, sempre fèiem bromes d’aquestes. Un dels dos siamesos, que per cert era un cabró, em va treure el nom de “Montgomery Clift en lleig“ per fer-me enfadar.
-    Montgomery Clift en lleig!- exclama la Margarita, sense poder contenir el riure- M’agrada. A partir d’ara t’ho diré.
-    Ei, no et passis, eh?
-    No, home, no. I parlant de tot, Montgomery Clift en lleig, ja has trobat el sentit de la vida, o encara et falta molt?
-    Doncs mira, com pots veure, preciosa, ja se m’ha passat. Però com ho saps, tu, això?
-    Ah, res, m’ho va dir en Wagner.
-    En Wagner? El mataré! I quan t’ho va dir?
-    Oh, l’altre dia. Ens hem fet molt amics, en Wagner i jo.
-    El mataré, el mataré amb les meves mans.


Bé. Parlant la gent s’entén. Intercanvies informació, fas la vida entretinguda... Si no parléssim ens passaríem la vida menjant, dormint i fent l’amor. Existiria, l’amor?


-    Faust- diu la Margarita, tot xerrant- Tu saps on som?
-    No en tinc ni idea- contesta en Faust, xerrant, també.





Cap comentari:

Publica un comentari