Faust l'imbècil

Estimats amics i lectors: Quan vaig començar a escriure Faust l'imbècil volia fer riure la gent, i canviar el món. De moment, he aconseguit fer riure la gent. Espero que us agradi. Enric 

(La recerca)

Tothom sap què és la simetria. La simetria vindria a ser, segons el diccionari, la proporció adequada de les parts d’un tot entre elles i amb el tot mateix. Per posar un exemple, és el primer que s'aprecia quan observem unes ulleres, un croissant, uns sostenidors, etcètera. Doncs bé; és clar que la simetria i l’arquitecte que va dissenyar la sala on ens trobem no eren el que es diu amics de l’ànima. Si la paret nord ens presenta uns carreus perfectament tallats i polits i disposats de forma ordenada, la paret sud és un malson de carreus, un autèntic infern de carreus en convulsió. En qualsevol lloc aquest petit homenatge al caos seria un motiu més que suficient per agafar i tirar-ho tot a terra, però aquí la broma no passa de ser un tímid avís de l’espectacle més delirant i salvatge que mai cap ment malaltissa hagi arribat a concebre. La paret nord està ornamentada amb un fris continu d’arcuacions, suportades en un sol carreu, a partir d’un sistema de mènsules; la paret su

Irromp en Faust, i els inferns el segueixen. Va vestit com un monjo, però com que en una mà hi porta un punyal i en l’altra una gallina, té més l’aire de ser un carnisser que s’ha tornat boig que no un home que ha decidit dedicar la vida a la recerca de la pau espiritual. És clar que també passaria per un monjo dels que treballen a la cuina, que també n’hi ha.    És complicat agafar una gallina amb una sola mà. Les gallines tenen bec i urpes, com les àligues: quan creuen que estan en situació de perill, deixen de ser els animals amables de sempre, i es converteixen en unes bèsties salvatges, ferotges i assedegades de sang. Vet aquí més o menys la conclusió a què està arribant en Faust, mentre mira d’escapar-se dels atacs precisos que no para d’infligir-li la gallina a les mans, els braços i part de la cara. Quan la gallina veu que en Faust no suposa cap amenaça important, para de fustigar-lo. La bestiola tindrà els seus defectes, però després de tot no deixa de ser un anim

És veritat, en Faust invoca el dimoni: SAVIESA, T’AMAGUES! Com les serps esmunyedisses Em trobo Em perdo pel camí De la bogeria pot venir una espurna de llum d’esperança D’ il·lusió No puc viure sense aigua És l’infern! LUCIFER, JO T’INVOCO! amb respecte Cap a mi em miren Pensant bé jo només sóc un beneit Despullat com Eva Ensenya’m La poma la menjaré a dentegades! I dit això, a en Faust només li resta esperar. S’ha quedat quiet, mirant enlaire, amb els braços estesos, en tensió. Sembla que estigui esperant que un helicòpter vingui a rescatar-lo. Com per art de màgia, comencen a apagar-se les espelmes, una rere l’altra. Quan s’apaga l’última, tot queda molt fosc, com la gola d'un llop negre per la nit. El cor d’en Faust batega molt de pressa, com si s’hagués posat a avançar feina; encara que no tingui consciència, sembla que d’alguna forma pugui intuir un perill imminent. De totes maneres, va passant el temps, i allà, a part d’estar tot molt fosc i molt silenci

El dimoni va molt ben vestit. Suposo que era d’esperar: invoques al príncep de les tenebres i se’t presenta un paio que va tan esparracat com tu. No, va realment mudat: en Clark Gable se’n va a un còctel. De fet, s’assembla molt a en Clark Gable, però si en Faust és com en Montgomery Clift en lleig, el dimoni és com en Clark Gable, però en sord. El primer que fa el dimoni quan veu en Faust és agafar embranzida i donar-li un cop de puny en tot l’estómac. Mentre en Faust es rebolca per terra intentant aconseguir aire, el dimoni es dedica a donar-li una coça rere una altra. El dimoni és molt fort: aixeca en Faust pels aires i el llença contra una paret. Durant un breu instant en Faust té l’esperança  que la pallissa s’ha acabat, però de seguida torna a tenir el dimoni a sobre pegant-lo, cada cop amb més duresa, amb més força, i amb més ritme. Al cap d’una estona, el dimoni para; posa dret en Faust, li dóna dues bufetades, després una altra, després l’última, amb totes les forces, i

El primer en què et fixes quan entres al Runenberg   és en un tub molt gruixut i molt llarg que neix al sostre, recorre mig bar i acaba desembocant dins d’una estufa gegant. Al voltant de l’estufa hi han instal·lat tot de taules perquè la clientela pugui escalfar-se per fora a més a més de per dins, i de passada també perquè així els nens puguin aprendre de ben petits què se sent quan toques una cosa que crema molt. L’estufa sempre va a tota marxa: si fos la caldera d’una màquina de tren, el tren aniria súper de pressa. Si el Runenberg és famós per alguna cosa, però, ho és per estar en possessió de la col·lecció de caps d’animals dissecats més important del país. Quan són tots junts són més de mil, i sembla que cap dels caps no tingui res millor a fer que passar-se tota l’estona pendent de veure amb quines bestieses s’aniran reivindicant els torrats al llarg del dia. Pot ser molt xocant, el món de l’interiorisme: uns pengen quadres i uns altres pengen caps. De fet, al Runenberg

   En Wagner és un homenet esquifit, sec, amb cara de rèptil. És l’operari d’en Faust, sempre i quan es pugui mantenir dret, i sempre que hi sigui. Ara deu fer ben bé dos o tres dies que en Faust no li veu el pèl, i alguna cosa li diu que durant la major part d’aquest temps en Wagner se l’ha passada bevent. Alguna cosa com, per exemple, el fet que a la taula on en Wagner està dormint estigui plena d’ampolles buides. Del no-res surt una sirena amb els cabells molt llargs, despullada, cantant una cançó d’amor. Vet aquí el que es pensa que està passant en Wagner just abans d’obrir els ulls i trobar-se assegut al bell mig del Runenberg . Quan se n’adona que, primer, no hi ha cap sirena ni cantant ni sense cantar, i segon, en realitat la sirena és en Faust que l’està cridant des de l’altra punta del bar, aleshores podem dir realment, si hi posem una mica d’entusiasme, que en Wagner s’ha despertat. El camí que fa en Wagner des de la seva taula fins on seuen el dimoni i en Faust fa ven

El silenci s’imposa per tot el Runenberg quan entren quatre dones, una rere l'altra, no de cop. Se les veu joves i sanes, van vestides, no fan cara de venir a afartar-se i marxar sense pagar, no són espectaculars ni per ser guapes ni per ser lletges, i porten una gran marca a la cara gravada amb un ferro roent contra la seva voluntat. El motiu del sobtat canvi en l’ambient deu ser això últim. Hi ha molts tipus de silencis, i és clar que aquest que ara mateix predomina en l’ambient n'és un d’hostil. També queda clar, però, que les dones que acaben d’entrar no es deixen intimidar amb facilitat, doncs no paren de riure i fer gresca entre elles, com si estiguessin jugant, per exemple, al pati de casa seva. El fet és que tanta diversió i tanta alegria, lluny de suavitzar la situació, el que fa és tornar-la més violenta. Sort que tenim el dimoni per donar un cop de mà. Els camins del dimoni són molt difícils d’entendre; si no, com s’explica que el senyor del mal convidi

En Wagner, el dimoni i la resta s’han pres seriosament això de deixar-se dur per la situació. No són els únics. Un cert esperit de camaraderia, el mateix que poden compartir una canilla de llops caçant o encarant un perill mortal, aquest sentiment tan pràctic a l’hora d’atenuar la por i el neguit que pot patir un individu per separat, ha anat creixent dins de cadascuna de les persones del bar que, en general, odien la Margarita i les seves amigues. En una altra situació, per exemple després d’un bon any de collites, és de suposar que els millors sentiments dels que se’n pot sentir orgullós un home o una dona sorgirien amb l’esplendor amb que ens tenen habituats, per exemple, les flors silvestres, però no és el cas: no ha agradat l’arribada de les noies, no agrada que encara estiguin aquí, i el fet que sembli que cada cop s’ho estiguin passant més bé no contribueix a rebaixar, de cap de les maneres, l’odi més intens. -      No sentiu aquesta pudor?- s’eleva una veu d'entre el

Poques coses hi ha al món que inspirin tanta fragilitat com una membrana. Normalment sembla que una membrana es pugui rebentar amb la força d’un sol dit. Ara bé; el cert és que s'ha de fer, aquesta força, i posar-hi voluntat, perquè si no, tot i el seu aspecte delicat, la membrana irà durant i durant, resistint, fent la seva feina com la millor de les muralles, les quals, per altra banda, tampoc deixen de ser vulnerables. Doncs amb les persones passa el mateix que amb les membranes. El cop que ha rebut la Margarita podria haver estat mortal, però afortunadament no, només ha sigut un espant. Una mica d’aigua a la cara, una mica de mercromina, i au, ja podem continuar la festa. La Margarita està bé. Ha recobrat plenament la consciència. El coneixement, però, no el té tot, perquè no sap qui li ha tirat l’ampolla, ni tampoc si la tornaran a atacar. -    Estàs bé, Margarita?- li demana en Faust. -    Tranquil, estic bé. Al Runenberg   s’estableix de nou el joc de les mirades, m

Primer era una bassa d’aigua calenta, després va ser un balneari, més tard hi van muntar un palau, i ara és un restaurant per anar-hi a menjar. El personal està compost per: un pianista alcoholitzat que entre peça i peça fa de sommelier, la resta de l’orquestra, vint-i-cinc cambrers uniformats amb jaquetes vermelles, i a la cuina, un equip de deu velletes l’edat de les quals oscil·la entre els 70 i els 80 anys. L’excitació davant de la imminent arribada del dimoni més un convidat es nota fins i tot en la fressa que fan les copes quan dringuen entre elles. -     Ai, que ja arriba... -     Ai, quina il·lusió... -     Vaig a afinar el piano... Per poder baixar al menjador des de la immensa porta de bronze que obre i tanca el restaurant hi van construir una petita escalinata que fa dues vegades la que hi ha a Versalles. Perquè, com s’hi menja, no és clar, però pel que fa al luxe i als despropòsits és innegable que s’ho han treballat de valent: el que no és de marbre, és d’or, el