29.- Dia de festa

És tradició en aquesta vila on ens trobem, el nom de la qual em faria molta d’il·lusió recordar, però que no puc, que la meva memòria no està per excessos, la cursa de globus aerostàtics. En principi, una tradició d’aquest tipus no és res de l’altre món, ja que, certament, de curses de globus aerostàtics n’hi ha a cabassos, per tot arreu, i des de sempre, però passa que aquestes que es fan aquí són una mica diferents de les que estem acostumats a veure i a practicar.

Mesos abans que arribi la festa major, que és quan es celebren les curses, els vilatans que volen participar-hi es comencen a confeccionar ells mateixos els globus. La gràcia rau en el fet que els globus han de ser antropomòrfics, i que, a més a més, la figura representada a cada globus ha de ser ni més ni menys que la caricatura de la pròpia persona que ha fet el globus, perquè quedi ben patent la visió que cadascú té d’un mateix, no la que tenen els altres. Quan arriba la festa major, s’inflen els globus i es porten a passeig per tots els carrers a mode de cercavila popular. Després s’arrepleguen, es lliguen i es deixen estacats a la plaça Major, on s’hi estaran tot el que durin les festes. L’últim dia de la festa, enmig d’un gran festival de música i de petards, es deixen anar tots els globus, i d’aquesta manera, fent-los volar, sembla que el poble busqui expressar els seus anhels de llibertat i de superació personal, anhels que, per altra banda, sempre han caracteritzat l’ésser humà. Cada any, invariablement, els globus acaben caient sobre els teulats, els terrats i les places del poble del costat.

Malauradament, no estem a la festa major, sinó en plena festa petita, que traduït a una llengua entenedora vol dir dues coses: missa i ball. Si descomptem la missa, que el dimoni ara per ara no hi va, a missa, doncs ens queda que en Faust i tota la resta són al ball, o si no, al preludi del ball, que moltes vegades és millor que el ball mateix.

En Faust, el dimoni i en Wagner són a la zona dels homes, i la Margarita, a la de les dones, com és costum; així es fomenta el dret a compartir experiències amb socis del teu mateix sexe. La veritat és que, com a tradició, el valor moral que expressa aquesta distribució per sexes no és gens clar, però ningú ha dit que les tradicions siguin exemplars pel que fa a la defensa i el foment dels drets humans. Sense parlar dels dels animals, si és que n’han de tenir.

La Margarita porta un vestit blanc, llarg, amb una voluminosa faldilla de volants, i amb tot de sanefes i tiretes blaves per rematar-lo. Un vestit blanc-i-blau, diríem avui, que a la Margarita li encaixa com un guant. Quan en Faust la veu des del seu lloc li agafa un rampell de luxúria que li fa decidir veure-la més de prop. És la força del vestit, és clar, i pel que es veu, una força gens menyspreable, ja que a banda d’en Faust hi ha uns altres dos milions de pretendents que també volen presentar a la Margarita les seves intencions deshonestes, o honestes.

En Faust mira d’obrir-se pas entre la multitud. “Perdó“, va dient, mentre reparteix cops de colze. És molt bo, fent mal a la gent, o potser és el que hi posa més ganes, però el cert és que el cap d’una estona relativament curta aconsegueix plantar-se tot sol davant de la Margarita. Llavors, bé per l’esforç físic que ha hagut de fer, bé pels nervis del moment, es posa malalt.

Al principi tus lleugerament. Després la tos empitjora una mica. Al final acaba agenollat a terra agafant-se amb una mà al vestit de la Margarita, com qui s’aferra a la vida, traient esputs de sang.

-   És molt maco aquest vestit- balbuceja, escopint sang i saliva, mig morint-se.

-   Faust, et trobes bé?- li pregunta la Margarita.

-   Estic bé, estic bé. Tinc tos.

En Faust treu un trosset de pulmó per la boca. Certament, és una molèstia, però no tan important com per espatllar-li un dels moments més dolços de la seva vida ja que, amb tot aquest espectacle de sang i fetge, ha aconseguit quedar-se a soles amb la Margarita.