21.- Una lliçó d’arts marcials
Encara estem a la classe. Xxt!
- Tu! D’on ets?- li pregunta el dimoni a una nena.
- De Frankfurt.
- A Frankfurt només hi ha dues coses: salsitxes i cervesa. Què és per tu la guerra?
- No sabria dir-ho, senyor! Jo només compleixo ordres, senyor!
- Està bé, cadet, seu. Bona resposta.
- Senyor, gràcies, senyor, senyor, senyor!
- Gràcies a tu. Tu, vine cap aquí- li ordena al dimoni ara a un nen.
- Ja vinc!
- Molt bé, aquí, al costat meu. I tu com et dius, maco?
- Jo em dic Albert.
- I tu saps què és la guerra?
- No, jo no, però el meu avi va anar-hi.
- A on, va anar? Al país de la guerra?
- No. Sí. Sí, sí, al país de la guerra.
- I on és aquest país?
- No ho sé.
- No ho saps? No saps on és? A Amèrica? A Europa? A Àfrica?
- A Àfrica! Sí, em sembla que està a Àfrica.
- I com és que el teu avi va anar al país de la guerra?
- No ho sé.
- Hi tenen una fruita molt bona?
- No ho sé. Sí, hi tenen una fruita molt bona.
- Ah, sí? I molts caramels, no?
- Sí, molts caramels, i moltes joguines, i hi ha molts nens, i sempre estant jugant, i s’ho passen molt bé.
- Molt bé, Albert, maco, vés a seure. Heu sentit? L’avi de l’Albert va anar a la guerra, i suposo que molts dels vostres també. El que potser no sabeu és que els avis dels vostres avis també hi van anar, a la guerra, de manera que és molt fàcil que vosaltres també hi hàgiu d’anar, perquè us toca. Ara farem un altre joc. Necessito un voluntari.
Com no podria ser d’una altra manera, uns quants nens aixequen el dit.
- Tu, que et veig decidit.
S’acosta un nen, petit, ros, amb cara d’entremaliat. Es va entrebancant amb el collaret d'orelles, un parell de cops està a punt de caure.
- Treu-te això que encara tindrem una desgràcia.
La classe riu. El nen es treu el collaret amb dificultats, i després li dóna a en Faust, que fa d’assistent.
- Com et dius, tu?
- Ludwig.
- Encantat, Ludwig, jo em dic Pere. Mira, Ludwig, ara et diré el que farem. Primer has d’agafar el ganivet que portes als pantalons. No, a l’altra cama. Aquesta funda. Molt bé, treu-lo. Ja està. És un senyor ganivet, oi? És més gran que tu, i una mica més i no el trobes.
La mainada es parteix de riure, i en Ludwig va mira els seus companys com dient “Què passa?“.
- Molt bé, Ludwig. Ara el que has de fer és atacar-me amb el ganivet.
- Què? No, no vull.
- Sí que vols. Va, ataca’m amb el ganivet. Tranquil, que no passarà res.
- I no puc atacar en Florens?
Menys en Florens, tothom riu. Tota la classe comença a victorejar: “ Luuud- wiig, Luuud- wiig”.
- Deixa’l estar, en Florens. Després potser li tocarà a ell. Tu ataca’m, tranquil. Fes-ho com vulguis, agafa embranzida, no agafis embranzida, però ataca’m.
- Està bé, està bé... Ja ataco.
En Ludwig, amb el seu casc, el seu ganivet i el seu metre d’alçada, agafa embranzida i ataca el dimoni xisclant com una fera salvatge. Sense dificultats, el dimoni l’agafa amb una mà pel coll, el clava contra la pissarra, i cridant-lo davant de la cara li diu:
- T’agrada que et matin a tu? T’agrada que et matin?
En Ludwig arrenca a plorar. En Florens arrenca a plorar. Tothom arrenca a plorar. El dimoni abraça en Ludwig molt fort i li fa molts petons, consolant-lo.
- Va, ja està, petit Ludwig, ja està... Ho has fet molt bé... Ets molt valent, saps? Va no ploris, home, ja ha passat... Ja està...
La monja va picant la taula amb el regle. En Faust intenta calmar els nens, que pobrets, no paren de plorar. A poc a poc, la tempesta amaina, i la calma s’apodera de tots els racons. Tots els nens acaben davant de la pissarra amb el dimoni i en Faust, que no tenen prou braços per abraçar-los. Esgotats, els petits es van adormint, un rere l’altre. Quan ja s’ha adormit l’últim, en Faust i el dimoni escriuen un missatge a la pissarra, i se’n van amb molta cura.
El missatge diu: “Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat“