31.- El ball de la Maniera

Mentre els músics acaben d’afinar els instruments, les parelles es van posant en posició de sortida. Totes són parelles de ball, i la majoria, de ball i d'algun extra. Com en Faust i la Margarita, els dos enamorats, els quals després del seu assaig musical espontani, per fi han decidit tenir una mica de seny, i col·locar-se per fer el ball com s’ha de fer: es forma una llarga fila de dos, i fi de la qüestió.

Mana el neguit. Les mirades es creuen. Les mans es freguen. Els cors s’agiten. Els arcs amenacen les cordes. Les boques dels clarinetistes s’insinuen. Just quan està a punt de sentir-se un gran sospir generalitzat, comença el ball: “És el ball de la Maniera, per davant i per darrere”. Fins a l'infinit.

En la llarga fila de dos, la serp es va movent seguint el ritme. O ja que va estirant cames i arronsant peus, el llarg centpeus. Al principi, el centpeus marxa molt a poc a poc, però després s'accelera de mala manera.

En Faust i la Margarita ballen molt bé. Tanmateix, arriba un punt de la marxa en què, presos per la força del moment, en lloc de seguir el camí que va traçant el ball, es desenganxen del grup, per anar a continuar el ball per un itinerari menys concorregut, i molt menys il·luminat.

-   Què passa, Faust?- diu la Margarita, amb un to amarat de picardia-. T’has desorientat, o m’estàs raptant?

-   Perdona’m, Margarita. Aquest ball, que m’està matant.

Tot seguit, sense parar de ballar, en Faust l’estreny més fort, i li fa un petó al coll.

-   Fas molt bona olor- diu en Faust, encantat.

-   Si em pots olorar, vol dir que ets massa a prop- respon la Margarita, rient.

I es posa a córrer, rient. En Faust la persegueix, rient. Tots dos riuen, i riuen, i riuen.

De cop i volta, s’aixeca una boira molt densa. Com s’acostuma a dir, una boira impenetrable.