32.- La boira de l’amor
Poques coses tan admirables hi ha en l’ésser humà com la capacitat que té d’inventar-se i creure’s les explicacions més estrafolàries per tal d’entendre allò que de cap altra manera no pot entendre. Al llarg de la història, es podrien trobar incomptables teories “científiques” que avui en dia a una persona amb un mínim de seny li semblarien disbarats, o que li farien dir “explica-me’n una altra“, però que en el seu temps tenien molt d’èxit. Avui mateix, ningú no sap si moltes de les creences més generalitzades no seran algun dia enteses com extravagàncies d’una època bàrbara i obscura en què la superstició i la ignorància regnaven a plaer. Sense anar més lluny, és increïble que a aquestes alçades encara hi hagi gent que es pensi que la causa de l’anomenada “boira de l’amor“ sigui “l’alè del drac”.
Està demostrat que el cos humà està dotat d’unes glàndules, situades al cor, que segreguen àtoms (partícules minúscules). Aquests àtoms són tan petits que són invisibles a l’ull humà, però passa que quan algú s’enamora el cos li reacciona de tal manera que es produeix una quantitat d’àtoms enorme, fins al punt que es fan visibles, en forma de boira. Vet aquí el misteri! Vet aquí el drac! La boira no ve de cap drac, sinó que som nosaltres mateixos els que la segreguem.
La boira que ha segregat l’amor d’en Faust i la Margarita és tan espessa que sembla nutritiva. En Faust i la Margarita s’han extraviat un respecte de l'altra, i em sembla que s’haurien extraviat igualment encara que haguessin anat emmanillats: aquí hi ha tanta boira que no reconeixeries la teva pròpia mare ni que t’estigués trepitjant. Són molt bones, aquestes glàndules! És, sabeu, la força de l’amor.
- Margarita!- crida en Faust-. On ets?
En aquests moments la Margarita està ensopegant amb una col. En Faust va caminant i va abraçant la boira, en part per veure si l’escampa, i en part per veure si enxampa la Margarita.
- Faust!- crida la Margarita-. On ets?
En Faust ara és al costat d'una vaca. De sobte, sembla que ha tocat alguna cosa que podria ser el pit d’una dona.
- Margarita? Ets tu?
I vet aquí el moment en què tot se’n va en orris. Perquè, de cop i volta, tal com ha vingut, la boira se’n va, i sense la boira, en Faust descobreix que no està amb la Margarita: li està tocant un pit a una altra dona. La Margarita, a més a més, resulta que està ben bé al costat d’en Faust, i de la dona que està amb en Faust. La Margarita s'ofèn, s'enfada i se'n va.
I així s’acaba la llegendària història d’amor d’en Faust i la Margarita, la història de dos cors i dues ànimes que es van fusionar en una unitat autònoma i independent, però que va durar poc. Ha estat bé mentre ha durat.