28.- La mona

Abans d’anar a una festa, la gent civilitzada té el bon costum de rentar-se, arreglar-se i perfumar-se per tal de ser el màxim d’agradable a la vista i a la resta de sentits dels altres. S’agraeix, però sobretot, compensa, per tota la resta de les vegades en què la deixadesa i la brutícia són els trets que predominen en l’aspecte físic, o d’una manera més poètica, la imatge. Per aquest fi, el de l’embelliment exterior d’un mateix en dates significatives, és ideal, durant les festes, triar una de les sales que tenim a casa, potser una que freqüentem poc, i habilitar-la folrant-la de miralls. A més a més, si decidim adaptar-nos una sala, és important que l’operació la portem a terme amb cura, no de qualsevol manera, que si no, ens pot quedar una sala dels miralls com la que es troben ara mateix en Faust, el dimoni i en Wagner.

Efectivament, en Faust, el dimoni i en Wagner són en una sala plena de miralls. Ja fa hores que s’han acomiadat de la Margarita i de les seves amigues, i la veritat és que en resten molt poques perquè es tornin a veure tots, si tenim present l’hora que ha de començar el ball. De fet, això és un compte enrere fatal, i per això són aquí, per ultimar els preparatius, per preparar en Faust per a l’ocasió. La intenció és molt bona, i potser se n’acabaran sortint, però la veritat és que ara per ara la cosa no està per tirar coets. Per començar, a la pròpia sala sembla que n’hi hagin tirat, de coets.

Tots els miralls de la sala estan trencats. Si els va trencar la mateixa persona, que es preparin els seus descendents, perquè aquí hi ha mala sort per unes quantes generacions. Una cosa bona té, l’hecatombe: almenys la trencadissa dissimula que els miralls eren originalment còncaus i convexos. Res, que si t’has de pentinar aquí, millor que ho facis amb els ulls tancats, com si en sabessis molt, i t’oblidis per un moment de les ordres que et donava la teva mare.

-   Trobo que aquests miralls pronuncien la bellesa interior- diu en Faust.

En Wagner té problemes amb la corbata, no només perquè també en tindria si volgués posar-se una samarreta, sinó perquè s’ha entestat a fer-se el nus guiant-se pels miralls, o sigui que ja és molt si no acaba escanyat. El dimoni, que ja fa estona que està a punt, es dedica a observar com el seu reflex es va multiplicant fins a l’infinit, però com que ell ja ho és, d’infinit, a banda d’etern, l’invent li fa una gràcia molt relativa.

  

-   Escolteu, nois – diu en Faust-. Feu-me cas. Com ho puc fer per agradar a la Margarita?

En Faust pot ser un paio molt carregós. En Wagner fa com si no hagués sentit res, i en certa manera, deixa que respongui el dimoni, qui de fet, es suposa que és el que n’ha de saber més, sobre aquest tema. El dimoni espera que sigui en Wagner, qui parli, però com que veu que aquell ni diu ni dirà res, assumeix el seu paper de professor, i es posa a donar la lliçó.

-   Està bé, para atenció- diu-. Per conquerir el cor d’una dona necessites alguna cosa que li puguis oferir, alguna cosa que tinguis, que no tingui ningú més, i que ella vulgui. Ho entens? Molt bé, doncs ara esborra de la teva ment tot el que t’he dit menys l’última part, que, no t’ofenguis, però tampoc ets l’Apol·lo, tu. Així quedem que li has d’oferir alguna cosa que ella vulgui. Arribats a aquest punt, el tema es complica molt. Has de pensar que cada dona és diferent, hi ha molts factors. Totes les persones són éssers complexos, i si són dones, segurament més. Havent-hi aquesta premissa, que les dones són complexes, què has de fer tu, quina és l’actuació més indicada en aquest cas? Doncs ignorar totalment la premissa, que si no et ficaràs en un pou d’on no sortiràs. La pregunta és: hi ha alguna cosa que en general pugui voler una dona d’un home, alguna cosa de la qual en les circumstàncies adequades es pugui sentir irremeiablement atreta? Això, ara mateix, no ho sé ni jo. Però en canvi si sé un truc, un estratagema, una clau mestra que, si bé no obre totes les portes, sí que sempre s’ha de tenir en compte. I això és, Wagner?

-   Els agrada ballar.

-   Exacte: els agrada ballar.

-   M’esteu prenent el pèl.

-   De cap de les maneres. Tots els grans amants han sigut bons ballarins, i tots els bons ballarins han sigut grans amants. Diràs que hi ha excepcions, però això no vol dir que la regla no sigui vàlida. A més a més, siguem pràctics: d’aquí a unes hores vols que la Margarita es fixi en tu? Què vols que fem? Que et convertim en un Casanova, i ja està? Que t’ensenyem en unes horetes un art que requereix anys d’aprenentatge, sense parlar d’una matèria prima necessària amb la qual ja ni hi podem comptar? Siguem seriosos: t’ensenyem quatre passos i que la fortuna ens sigui favorable!

-   Està bé, ja ho he entès. No cal que m’animeu tant.

-   Entesos, doncs. Wagner, fes anar el gramòfon.

-   Taló, punta; taló, punta; taló.

En una hora, en Faust memoritza els passos. En dues, sap ballar sense fer mal a ningú. I en tres, pot ensenyar a ballar a qui sigui.

A fora al carrer se sent xivarri, i això vol dir que l’hora del ball s’acosta. En Faust para de ballar, per reservar-se, i juntament amb en Wagner i el dimoni, es posa a recollir una mica, perquè s’ha de ser endreçat. Quan està tot net i ordenat, i ja estan preparats per marxar, tenen un posat tan seriós que sembla que vagin a un judici.

-   Recorda: ets un home qualsevol, no necessites res més- diu el dimoni, per dir alguna cosa, o qualsevol cosa.

En Wagner està tip d’estar tancat, de tanta seriositat, i per què no, de tanta xerrameca. Obre la porta, surt al carrer i es torna com boig.

-  Visca la festa!- comença a cridar-. Visca la festa!