14.- El secret de les capses
En l’art d’escriure és molt important el tractament del temps i de l’espai. Un bon escriptor, siguin quines siguin les seves opcions triades a l’hora de narrar, que n’hi ha moltes, al final sempre haurà d’haver sabut domar el temps, l’espai, el suspens, el ritme, l’acció. Això un bon escriptor.
En Faust i el dimoni són al mig del desert. Vistos des de lluny, amb el joc que tenen els raigs de sol, el vent i la sorra, semblen uns éssers espectrals que vénen amb una mala notícia.
- Falta molt?- pregunta en Faust esbufegant.
- Ja arribem.
Al desert fa molta calor. Fa una bona estona que aquests dos el van travessant sense veure ningú. Les bestioles no compten, ni tampoc els nombrosos miratges que s’han anat presentant al llarg del trajecte.
- Faust- diu el dimoni-. Darrera d’aquella duna!
- La duna... la duna...- repeteix gairebé desmaiat en Faust.
És normal la tendència a pensar en les dunes en horitzontal, però després de caminar no sé quantes hores, mort de calor, sense ni una gota d’aigua, enfonsant a cada pas el peu dins de la sorra tòrrida, la veritat és que quan arribes al peu d’una duna te la mires de baix a dalt. En un parell d’horetes, en Faust i el dimoni escalen la duna. Des de dalt, es poden veure moltes hectàrees de terreny, però de tot no hi ha res que tingui més interès que un grapat de sorra a la mà. No obstant això, és cert que just als peus d’en Faust i el dimoni hi ha dues petites piràmides, l’una més estrafolària que l’altra.
Ben mirat, però, no són piràmides, no, no. Una de les construccions que en principi semblava una piràmide és una senzilla estructura metàl·lica que per la seva forma d’escala faria un bon servei de graderia pel públic en un espectacle multitudinari, com per exemple, una carrera de cotxes. L’altra, la gran, és una pila de capses.
- Et voilà!- diu el dimoni, entusiasta com mai.
- Què representa que és, tot això?- demana en Faust, atònit com sempre, i una mica més desconfiat del normal.
- Ai, Faust! Contempla els teus voltants. Tant de temps t’has passat buscant, que ja no reconeixes el que trobes?
En Faust es posa a mirar amb atenció l'estructura metàl·lica i la pila de capses, intentant veure-hi alguna cosa més del que hi veu.
- Home...- diu.
- T’ho explicaré. Cadascuna d’aquestes capses va numerada, i aquí, en aquesta espècie de bastida, si t’hi fixes, veuràs que hi ha diversos apartats que també estan numerats. Cada capsa té el seu apartat corresponent. Ara el que has de fer és agafar les capses i anar-les col·locant, cadascuna al seu lloc. Quan estiguis ja vindré per veure com està tot. Au, fins ara.
- Un moment, un moment- diu en Faust agafant el dimoni pel braç-. M’estàs dient que vols que amb aquesta calor ara em posi a carretejar capses amunt i avall com un boig?
- Home! Què vols dir, com un boig? No ets tu el que busca el sentit de la vida? Per mi, com si no fas res. Si vols marxem.
- No, no. Si no cal posar-se així. Però quina feinada, eh?
- Sí, mira. Això és com és.
Mans a la feina. Les capses pesen uns 20 Kg. cada una. En Faust triga unes 5 hores a fer-ho tot. Quan només li queda una capsa per col·locar, es presenta el dimoni, amb un entrepà i un got d’aigua.
- Ja estàs? Noi, ets una màquina. Vine, vine, que t’he portat alguna cosa per menjar.
En Faust devora l’entrepà: al final, no és només de coneixement, que té fam.
- Estic destrossat- diu en Faust-. Bé, no sé què he estat fent, però això ja està.
- De seguida ho entendràs. Dintre de cada capsa hi ha una lletra, i totes les lletres juntes formen un missatge. Això és el que a nosaltres en realitat ens interessa. O sigui que ja ho veus: només s’han de treure les lletres de les capses, i ja ho tindrem dat i beneït. Ànims, que això ja està!
Quan en Faust entén què ha de fer, ni es queixa, de l'esgotament.