16.- Punt d’inflexió





El vent escombra la sorra i les llàgrimes d'en Faust. El sol asseca la tristor i el cansament, i els deixa inservibles. La sorra fa les paus amb el cel.

-   He estat cec- diu en Faust, serè-. He perdut la vida reclòs entre quatre parets, he castigat el meu cos a una presó de monotonia, a un forat fosc i fred.
-   Ara t'escolto!
-   On són els nostres prohoms? Els nostres herois no es quedaven a casa. Ells sí que vivien bé, o almenys vivien, no com jo, sempre sepultat a la tomba. Mestre, depèn de les edats, són les vostres paraules, i jo tinc la sang jove i el cos calent, els músculs tensos, els nervis ferms, el cap preparat. Ha arribat el moment que tant buscava i no trobava. Sí. L’aventura em crida i jo la sento. És l’hora.
-   Ah! L’aventura!- exclama el dimoni-. Mira, a prop d’aquí hi ha una cova, i a dins la cova hi ha amagada una arqueta d’or. Al llarg del temps, molta gent ha intentat recuperar-la, però ningú no ho ha aconseguit mai, perquè la cova està plena de perills, i perquè per aquestes coses s’ha de tenir el cor pur, la sang jove, etcètera. Si et sembla prou aventura...
-   Tot és començar.
-   Som-hi, doncs!

“ Les aventures d’en Faust “. Aquest llibre està prenent unes dimensions un xic massa surrealistes.