27.- Tu i jo
A vegades passen aquestes coses. Un hi posa tots els seus esforços, i pam, en surt un altre que s’emporta tots els èxits. Però ara en Faust té prou problemes per no semblar un autèntic desastre, que en el fons és el que és, com per tenir enveges del tipus artístic.
En el temps que la Margarita i les seves amigues triguen a baixar les escales, en Faust s’ha de vestir, enganxar-se al cap els cabells que s’ha arrencat, i prendre seny de cop. Suposem que li donem un deu per la voluntat que hi posa, i un quinze a en Wagner i al dimoni per la seva inestimable ajuda; però què hi posarem al resultat final?
Arriben la Margarita i les seves amigues, i se’n van a parlar amb en Wagner i el dimoni. En Faust es queda una mica apartat, en part per timidesa, i en part per intel·ligència, perquè amb la fila que fa, el millor que podria fer és amagar-se sota terra.
- Hola, Wagner, maco- diu la Margarita.
- Hola, Margarita!- diu en Wagner.
- Què hi féu aquí?
- Ah, mira, us hem vingut a veure.
- Anireu demà al ball de la festa?
- I tant! Això no ens ho perdem!- exclama el dimoni.
- Què li passa al vostre amic?- demana una de les amigues de la Margarita.
- Res, que està una mica moix.
De sobte, gràcies a la providència, mira que bé, la Margarita veu una guitarra, la recull de terra i es dirigeix cap a en Faust.
- Toca alguna cosa- li diu, oferint-li la guitarra.
- Ui- diu en Faust, abaixant el cap avergonyit-. No ho sé, jo sóc molt dolent...
- Toca alguna cosa- repeteix la Margarita-. Si us plau.
I com que en Faust no es pot negar a res que li demani la Margarita, i com que aquest llibre, perquè ens hem d’enganyar, és un llibre musical, doncs agafa la guitarra i es posa a cantar una cançó, que diu així:
Em rentaré la cara amb aigua
I veuré de nou el color de la terra
Veuré morir els arbres
L’herba créixer
Veuré la calor del sol
Em rentaré la cara amb aigua
I veuré de lluny treballar els antics
Veuré la lluita contra el dolor i la pena
Veuré l’herba créixer
Veuré el sol
Em rentaré la cara amb aigua
I et veuré a tu quan eres petita
Veuré un dia que estaves trista
I t’animaré
Veuré com rius
Veuré els arbres
Et veuré a tu
Et veuré a tu
La cançó s’acaba amb en Faust udolant.
A la Margarita li ha fet gràcia, la cançó; als altres, gens. Però no són els altres els que s’han d’enamorar d’en Faust, veritat?
Després de fer petar la xerrada una estona, les noies diuen adéu, i els nois també, i queden que es trobaran al ball que hi ha l’endemà. Mentre van tornant cap a casa per anar a dormir, en Faust no para de parlar sobre la Margarita, i està molt content.
- Heu vist? – va dient tota l’estona-. M’ha picat l’ullet!
Però ningú el contesta, perquè ni el dimoni ni en Wagner no estan del tot convençuts d’haver vist res de res.