25.- Cyrano!
La nit és jove, diuen, o la nit és vella. Quan en Faust, el dimoni i en Wagner arriben per fi a la casa de la Margarita, l’autèntica, sabeu, la nit tan sols és una nena, però que ja despunta.
- Això ha de ser aquí- diu en Wagner.
- N’estàs segur? Mira que si ens torna a passar el mateix que l’altra vegada…
La casa de la Margarita és senzilla, però mira, la majoria de la gent ni en té, de casa. Li diuen “la casa del balcó“ perquè a primera vista l’únic que veus és un balcó descomunal amb tot d’heures penjant i baixant, cobrint la casa i tapant la porta de l’entrada.
- Margarita!- crida en Faust, que per alguna raó, ha decidit no cantar- Margarita!
- Qui hi ha?- diu la Margarita, l’única, l’autèntica, l’inconfusible Margarita. L’hem trobada.
- Sóc jo! En Faust!
- El qui? L’infaust?
- No, dona, no! En Faust!
- Infaust, infaust… Doncs no em sona.
Perfecte. Tanta història, i la Margarita no sap ni qui és, en Faust. Anem bé.
Cal dir que el fet que la Margarita a aquestes alçades ni tan sols reconegui en Faust pot tenir més d’una explicació. Certament, pot ser que la Margarita no se’n recordi d’en Faust, però hem de ser positius, i pensar que pot ser que sí que se n'enrecorda, però el que passa és que no el té del tot situat, o potser el problema és que té una mica de por de recordar-se’n, o que no té gaire clar si vol recordar-se’n, o, directament, que no vol recordar-se’n, això estaria molt bé, o fins i tot és possible que no li passa pels nassos que en Faust descobreixi així, de bones a primeres, una de les memòries més privilegiades que ha donat mai la història.
- Tu, que això no va gaire bé...- li diu en Faust al dimoni-. Ni se’n recorda de mi.
- Tranquil, que això és el de menys. Fins i tot potser és bo. L’important és que ara ets aquí. Ja veuràs: tu repeteix el que jo dic. Oh, bella Margarita!
Els que no hàgiu vist Cyrano de Bergerac, aneu-la a veure. Romeu i Julieta també faria el fet, almenys per sortir del pas.
- Oh, bella Margarita!- repeteix en Faust.
- Vella? M’has dit vella?- diu la Margarita, indignada pel que ha està sentint.
- Senyora de totes les flors- segueix el dimoni.
- Senyora de totes les flors!- repeteix en Faust.
- Mira, infaust, la vella no s’enyora de res. – diu la Margarita, picada.
- No ho sents, això mateix que jo sento?- continua el dimoni.
- No ho sents, això mateix que jo sento? – repeteix en Faust.
- Nou-cents? Nou-cents mil!
I dit això, la Margarita dóna per finalitzada la conversa i entra a casa seva. Tot i que no està molt molt enfadada, per fora no ho diria ningú, perquè quan tanca la porta del balcó, ho fa amb tanta convicció que salten gairebé totes les fulles de les heures.
- Vaja- diu el dimoni.
- Vaja, vaja- repeteix en Faust.