8.- L’aparició del mal
En Wagner, el dimoni i la resta s’han pres seriosament això de deixar-se dur per la situació. No són els únics. Un cert esperit de camaraderia, el mateix que poden compartir una canilla de llops caçant o encarant un perill mortal, aquest sentiment tan pràctic a l’hora d’atenuar la por i el neguit que pot patir un individu per separat, ha anat creixent dins de cadascuna de les persones del bar que, en general, odien la Margarita i les seves amigues. En una altra situació, per exemple després d’un bon any de collites, és de suposar que els millors sentiments dels que se’n pot sentir orgullós un home o una dona sorgirien amb l’esplendor amb que ens tenen habituats, per exemple, les flors silvestres, però no és el cas: no ha agradat l’arribada de les noies, no agrada que encara estiguin aquí, i el fet que sembli que cada cop s’ho estiguin passant més bé no contribueix a rebaixar, de cap de les maneres, l’odi més intens.
- No sentiu aquesta pudor?- s’eleva una veu d'entre el conjunt de veus borroses que té dominat el bar.
La rapidesa mental no és el més destacable de la personalitat d’en Faust, i si no fos per la cara d’ansietat que han posat la Margarita i les seves amigues, o pel somriure inquietant que s’ha anat dibuixant a la cara del dimoni, no hauria endevinat mai que aquest subtil comentari anònim és un dard carregat de verí, que va dirigit, pam més, pam menys, cap allà on ell seu. Quan per fi en Faust descobreix la malícia, la descobreix però no l’entén. Fa una ullada a la gent del bar, buscant una resposta; llavors mira al dimoni, a en Wagner, a la Margarita, a les seves amigues, i un altre cop a la gent del bar, i encara no entén res de res. Amb els sentiments a flor de pell, es posa dret d’un bot, i diu:
- Però què és això?
Algú tira una ampolla que xoca contra el cap de la Margarita. La Margarita cau a terra, amb suavitat, inconscient, com una margarida. Aleshores entra en acció l’amo del bar.
L’amo del bar surt corrent de darrera la barra i se’n va directe cap al paio que ha tirat l’ampolla. L’agafa pel coll, el fa caure a terra, l’arrossega per tot el bar, i el fa fora de males maneres. De seguida torna a la barra, es renta les mans, agafa aigua, una tovallola i sabó, i amb un aire entre avergonyit i preocupat, però també amb decisió, s’en va a socórrer la Margarita.
- Gràcies- diu en Faust.
La Margarita perd molta sang.