18.- Resurrecció
Avalon, Alemanya, a 22 º centígrads. Quan en Faust es desperta a dalt d’un penya-segat per culpa del xiscle d’un falcó, no sap on és.
- Iiiiii...- fa més o menys el falcó.
El vent acaricia els cabells d’en Faust, i el despentina. En Faust obre els ulls, però els torna a tancar de seguit, perquè el blau intens del cel i el sol l’enlluernen. Està viu, i està una mica incòmode, també. Torna a obrir els ulls, que ja estan més acostumats a la llum. Mira el cel. Mira el sol. Mira el falcó com vola. I aleshores, portat per un impuls irrefrenable, fa el que sempre s’ha de fer en aquestes situacions: posar-se dret i aixecar el puny esperant que el falcó s’hi posi al damunt.
No és que el falcó no el vegi, a en Faust, però ara mateix està massa ocupat caçant i fent voltes com per anar a perdre el temps amb un intrús de tan mal atrapar. Primer menjar, i després, si de cas, ja es veurà. Els moviments circulars pel mig de l’aire per fi donen fruit, ja que gràcies a ells i a la seva bona vista, el falcó detecta una presa que donades les circumstàncies és la ideal: un ocell més petit que ell. El falcó es llança a una velocitat terrible contra la seva desprevinguda presa, però no té sort, i aquesta s'escapa. Perduda la presa, ara sí que pot anar a posar-se sobre la mà d’en Faust. Com que està disgustat, però, en lloc de posar-se sobre la mà que té aixecada, se li posa sobre l’altra.
- Digue’m, reina del cel- li diu en Faust al falcó, pensant-se que és un àliga-. Què fem nosaltres dos aquí?
El falcó no respon. Ara ha vist un moviment al bosc que hi ha just rere en Faust. Desplega les ales i es llença cap a les branques al més pur estil salvatge.
- Bona caça, germana- li diu en Faust, al falcó-. Bona caça!
Més tard, com que no sap què fer, també s’interna al bosc.