5.- El Runenberg
El primer en què et fixes quan entres al Runenberg és en un tub molt gruixut i molt llarg que neix al sostre, recorre mig bar i acaba desembocant dins d’una estufa gegant. Al voltant de l’estufa hi han instal·lat tot de taules perquè la clientela pugui escalfar-se per fora a més a més de per dins, i de passada també perquè així els nens puguin aprendre de ben petits què se sent quan toques una cosa que crema molt. L’estufa sempre va a tota marxa: si fos la caldera d’una màquina de tren, el tren aniria súper de pressa.
Si el Runenberg és famós per alguna cosa, però, ho és per estar en possessió de la col·lecció de caps d’animals dissecats més important del país. Quan són tots junts són més de mil, i sembla que cap dels caps no tingui res millor a fer que passar-se tota l’estona pendent de veure amb quines bestieses s’aniran reivindicant els torrats al llarg del dia. Pot ser molt xocant, el món de l’interiorisme: uns pengen quadres i uns altres pengen caps. De fet, al Runenberg també n’hi ha un, de quadre: és una escena de caça on el més reeixit de tot el conjunt és la figura d’un borratxo que està ensenyant tot ben cofoi el cap d’un senglar acabat de matar.
Podríeu pensar que l’amo del bar és un caçador consumat. No ho és. Per ser fidels a la veritat, ni tan sols ha anat a caçar mai; entre d'altres raons, com ell mateix sempre explica, perquè ha d’obrir molt aviat. És més gros que un bou, té 58 anys, en fa 30 que està casat, ni ha tingut fills ni en tindrà, i pot presumir de ser un dels màxims especialistes en música folklòrica tradicional que corren per la zona. La seva dona ara no hi és perquè ha hagut d’anar al metge a mirar-se uns dolors que fa dies que es nota a l’esquena. La seva dona es morirà 6 anys després que ell, el bar està ple, es sent molta fressa, entren en Faust i el dimoni, i el dimoni va a demanar a la barra, com és costum.
- A'Maria!
- Déu vos guard!
- De tot mal
- Immaculada...
- Concebuda...
- Puríssima...
- Al cel sia!
- A la dreta del pare...
- I l'Esperit Sant.
- Pels segles dels segles...
- Dues sant miquels.
- Marxant!
Mentre el dimoni ha anat demanant el beure, en Faust s’ha quedat encantat mirant el tub de l’estufa. Si no fos per aquest senyal, de bones a primeres del tot inapreciable, i que, hipotèticament, i és especular molt, podria arribar a insinuar algun tipus d’indici a un observador expert, atent, avesat a la simptomatologia, circumstancialment tocat per la inspiració, ningú diria que no fa ni una hora que s’ha emportat una pallissa d’aquelles de llibre. De fet, en Faust fins i tot fa bona cara. És més: fa tant de goig que si s’ho proposés podria convèncer un rei per muntar un negoci.
- Faust- li diu el dimoni, acompanyant-lo a l’única taula que no està ocupada i donant-li una gerra de cervesa de la mida d’un bocoi-. Ja m’agrada que siguis net i polit, però jo diria que t’has passat amb la colònia. Ni que volguessis impregnar l’ambient amb vapors d’alcohol.
En Faust ni l’escolta, el dimoni. Encara està abstret, però ja no té la mirada clavada en el tub de l’estufa; ara la té concentrada en un altre punt del bar.
- Mira, en Wagner- diu.
- En Wagner? Qui és en Wagner?
- El meu operari.
- El teu operari? I què opera?
- Una mica de tot i res. Wagner!– crida en Faust-. Wagner! Sempre treballant!