20.- L’escola




Com en totes les aules, hi ha uns quants pupitres plens de nens encarats a una gran pissarra. Entre els pupitres i la pissarra, el professor, que en aquest cas és una monja armada amb un regle de ferro. Damunt de la pissarra la monja hi ha posat un cartell que posa IMMORTAL, però amb el prefix ratllat, perquè es llegeixi MORTAL. L'ha posat per fer callar els rumors, però ni els nens li fan cas: tothom sap que és un ésser immortal.

La classe està formada per 30 nens i 10 nenes; si cada nen té un fill i una filla amb cada nena, al final quants nens i quantes nenes hi haurà?

La monja ara està fent una dissertació sobre els místics castellans del segle d’or, i en el moment més interessant, truquen a la porta, provocant més d’un xoc als nens que estaven més ficats en la matèria. La porta s’obre i entra el dimoni, d’esquenes. El segueix en Faust, carregat amb un sac molt gros. I així és violat aquest santuari consagrat a la innocència i a la ignorància.

-    Drets!- diu la monja, amb tendresa.

Automàticament, els nens s’aixequen, com si tinguessin instal·lat alguna mena de ressort.

-    Nens!- continua la monja-. Avui farem una classe molt especial. Aquests senyors han vingut de molt lluny per explicar-vos una cosa molt important. Sigueu educats i porteu-vos bé. Sobretot tu, Florens.

Menys en Florens, tota la classe riu. Feta la gràcia, la monja s’enretira cap a un punt de control estratègic, donant peu a l’entrada d’un nou orador.

-   Hola, nens i nenes- diu el dimoni-- Jo sóc en Pere Botero, i aquest senyor que ve amb mi és l’home del sac.

Un bany de llàgrimes inunda tots els racons de l’aula, sembla que s'hagin rebentat les canonades. Els udols i els xiscles productes del pànic fan vibrar els vidres de les finestres.

-   No ploreu, no ploreu... - diu el dimoni intentant reconduir la situació-. Aquest senyor es diu Faust, i a dins del sac hi porta caramels. Va, Faust, si us plau, treu els caramels!

Quan en Faust obre el sac per agafar els caramels la situació empitjora considerablement. Els efectes del terror produïts per aquest desafortunat gest són de tal magnitud que poden derivar en trastorns emocionals irreparables. No és fins que s’han repartit molts caramels i s’han fet molts petons i moltes abraçades que s’aconsegueix un ambient mitjanament distès.

-   Molt bé, ja esteu més tranquils?- diu el dimoni.
-   Sííí!- responen els nens.
-   Com us poseu... Si no fa res, en Faust, mireu, si el pego i no fa res.

Efectivament, el dimoni li dóna una coça al cul a en Faust que el fa volar uns metres. Els nens riuen: ara sí que l’ambient és distès.

-   Teniu ganes de fer un joc?
-   Síí!- diuen els nens.
-   Us agrada disfressar-vos?
-   Sííí!
-   Doncs va, aneu-vos despullant, que mentrestant en Faust i jo irem preparant les disfresses.

Tots els nens es miren la monja, que fa que sí amb el cap. En qüestió de segons, l’aula es converteix en una caos de nens i de roba volant pels aires. Regna el bon humor. Quan ja estan tots despullats i cansats de fer merder tornen al seu lloc, i es queden a l’expectativa.

-   Què, ja esteu? Teniu fred?

Els nens potser tenen fred, però no n’hi ha cap que digui res. En realitat s’ho estan passant pipa, i els és igual una mica de fred.

-   Ara hem de fer una cua. En sabeu de fer cues, no? Doncs va, or-de-na-da-ment formeu una cua, per anar a aquella taula, on en Faust us donarà una disfressa.

Els nens formen la cua, i sí, or-de-na-da-ment. En Faust s’ha fabricat una mena de despatx en un racó de l’aula. Quan hi arriben els nens, els pinta les galtes amb una crema de color negre, i els dóna un uniforme militar.

-   Número de peu?
-   22.
-   Tingui, circuli. Número de peu?

Els nens es van vestint, i a mesura que van acabant, s'asseuen al seu lloc. En general els cascos els van grans, i les escopetes pesen unes tres vegades més que ells. Qui més qui menys tots tenen especials problemes amb els collarets d’orelles, perquè els arriben fins als peus. Quan ja estan tots vestits, diu el dimoni:

-   Ja esteu tots? Molt bé. Avui parlarem de la guerra.