Faust l'imbècil

Ja fa estona que tenim en Faust i el dimoni entaulats. Dinar, però, el que es diu dinar, aquí no dina ningú. En Faust ha descobert que és la mar d’entretingut fer figuretes amb els tovallons, i el dimoni, que no ha descobert res, però que no vol ser menys, es dedica a fer música amb les copes i els coberts. Escultura i música: bona pensada! Arriba un dels cambrers i es dirigeix a en Faust. -     I bé?- diu. -     I bé què?- contesta en Faust. -     Què voleu? -     Oh, què volem, què volem... Si encara no ens heu dut les cartes- es queixa en Faust. -     No, no dic això. Dic que què hi féu al restaurant? Tot rumiant i rumiant, en Faust arriba a la conclusió que s’ha trobat un cambrer boig. -     I a tu què coi et sembla que hi fem? -     Ah, no ho sé- s'excusa el cambrer-. Potser heu vingut perquè no us agrada cuinar... Potser heu vingut per estalviar-vos rentar els plats... Potser heu vingut perquè us servei...

-    Mecagomdéu , que bo que era tot!- exclama el dimoni. El dimoni està tip i content, i per demostrar-ho, li dóna un cop de germanor a en Faust, amb tanta germanor que gairebé el desmunta. Acte seguit, es descorda els pantalons, i l’univers s’expandeix una mica més. -     Et costarà car- diu el dimoni, amb les mans sobre la panxa- Però vaja si haurà valgut la pena! -     Com que em costarà car? Què vol dir que em costarà car? -     Res, home, res... Faig broma. Tan car tampoc podrà ser… En Faust està a punt de protestar amb tota l'energia que pot acumular un home. De sobte, dues dones es presenten a la taula on són asseguts. Són molt maques, les dones, i tenen la mirada plena de curiositat. I de lascívia, també. S’han acostat amb molt de sigil. -     Que grossa que és!- diu una. -     La podem tocar?- diu l'altra. -     I tant! Tota vostra! -respon el dimoni. D'aquesta manera, los dues dones...

Tothom porta a dins un gran gandul. Ha caigut molta aigua des dels dies que l'ésser humà havia de córrer rere els cérvols i davant dels predadors carnívors, i això fa que el nostre paper en el planeta sigui més que envejable per part dels nostres cosins els animals salvatges que pobrets encara estan allà. Només ens faltaria no haver de treballar o de robar per menjar, i ja tindríem la condició humana totalment sota control. Ànims, que ja ho tenim, nois! Tanmateix, el fet que tinguem una inclinació inherent cap a la desídia no vol dir que hàgim d’anar esbombant-ho amunt i avall, i fins i tot depèn del lloc on estem més val que amaguem la nostra manera de ser com el més terrible dels secrets. Perquè la ganduleria és una necessitat que s’ha d’exercir en privat, o en cas que no sigui possible, com ara aquí en el restaurant, almenys cal afanyar-se a recórrer a l’invent més pràctic que hi ha hagut des de que el sol fa llum i la vida és vida: la complicitat.     Una e...

En l’art d’escriure és molt important el tractament del temps i de l’espai. Un bon escriptor, siguin quines siguin les seves opcions triades a l’hora de narrar, que n’hi ha moltes, al final sempre haurà d’haver sabut domar el temps, l’espai, el suspens, el ritme, l’acció. Això un bon escriptor.   En Faust i el dimoni són al mig del desert. Vistos des de lluny, amb el joc que tenen els raigs de sol, el vent i la sorra, semblen uns éssers espectrals que vénen amb una mala notícia.  -   Falta molt?- pregunta en Faust esbufegant. -    Ja arribem. Al desert fa molta calor. Fa una bona estona que aquests dos el van travessant sense veure ningú. Les bestioles no compten, ni tampoc els nombrosos miratges que s’han anat presentant al llarg del trajecte. -    Faust- diu el dimoni-. Darrera d’aquella duna! -    La duna... la duna...- repeteix gairebé desmaiat en Faust. És normal la tendència a pensar en les dunes en horitzontal, ...

En Faust ja gairebé ha acabat de treure les lletres de les capses. Semblaria que hauria d'estar molt enrabiat, amb ganes d’arreplegar totes les lletres i de cremar-les, però no, la veritat és que fins i tot està de bon humor. Després de tot, la recompensa que li espera tampoc està tan malament: ni més ni menys que la resposta a la pregunta que s’ha fet cada dia de la seva vida. El dimoni ha fabricat una mena de tarima des d’on es pot llegir bé la gran revelació. Està esperant que en Faust acabi, amb impaciència. -     Va, Faust!- el crida, animant-lo. En Faust treu l’última lletra de l’última capsa: no és una lletra, és un signe d’exclamació. El posa al seu lloc, i se’n va corrents cap on l'espera el dimoni. -     No miris, ara, eh?- li diu el dimoni a en Faust. -     Noo. En Faust arriba a la tarima i s’hi enfila. Abans de que es pugui girar per veure el missatge que hi ha escrit, el dimoni l’agafa i li tapa els ulls amb els mans. Després el d...

El vent escombra la sorra i les llàgrimes d'en Faust. El sol asseca la tristor i el cansament, i els deixa inservibles. La sorra fa les paus amb el cel. -     He estat cec- diu en Faust, serè-. He perdut la vida reclòs entre quatre parets, he castigat el meu cos a una presó de monotonia, a un forat fosc i fred. -     Ara t'escolto! -     On són els nostres prohoms? Els nostres herois no es quedaven a casa. Ells sí que vivien bé, o almenys vivien, no com jo, sempre sepultat a la tomba. Mestre, depèn de les edats, són les vostres paraules, i jo tinc la sang jove i el cos calent, els músculs tensos, els nervis ferms, el cap preparat. Ha arribat el moment que tant buscava i no trobava. Sí. L’aventura em crida i jo la sento. És l’hora. -     Ah! L’aventura!- exclama el dimoni-. Mira, a prop d’aquí hi ha una cova, i a dins la cova hi ha amagada una arqueta d’or. Al llarg del temps, molta gent ha intentat recuperar-la, però ningú no ho ha aconsegu...

Decididament, en Faust i el dimoni marxen del desert. A mesura que van avançant, el paisatge es va transformant en una estepa, amb elefants, girafes i nyus. Tot caminant arriben fins a un riu, i per travessar-lo, com que està ple de cocodrils, han de construir un pont rudimentari, i fixar unes cordes a una riba i a l’altra. Això rai ja ho fan, però el problema és que quan són a dalt del pont no poden acabar d’arribar a l’altre costat, perquè arriben uns pterodàctils, que els atrapen i se’ls emporten volant, i no els deixen caure fins molt més avall del riu, on hi ha els ràpids, a la cascada. En Faust i el dimoni s'enganxen a una branca que surt d’una cova que hi ha just darrera de l’aigua de la cascada, i després entren a la cova, que està plena de calaveres, maragdes i tabac de contraban, al costat d'una bassa d’aigua. Aleshores agafen tant d’aire com poden per tal de poder bussejar per la gruta inundada on condueix aquesta bassa, on han d'esquivar els tentacles del...

Avalon, Alemanya, a 22 º centígrads. Quan en Faust es desperta a dalt d’un penya-segat per culpa del xiscle d’un falcó, no sap on és. -     Iiiiii...- fa més o menys el falcó. El vent acaricia els cabells d’en Faust, i el despentina. En Faust obre els ulls, però els torna a tancar de seguit, perquè el blau intens del cel i el sol l’enlluernen. Està viu, i està una mica incòmode, també. Torna a obrir els ulls, que ja estan més acostumats a la llum. Mira el cel. Mira el sol. Mira el falcó com vola. I aleshores, portat per un impuls irrefrenable, fa el que sempre s’ha de fer en aquestes situacions: posar-se dret i aixecar el puny esperant que el falcó s’hi posi al damunt. No és que el falcó no el vegi, a en Faust, però ara mateix està massa ocupat caçant i fent voltes com per anar a perdre el temps amb un intrús de tan mal atrapar. Primer menjar, i després, si de cas, ja es veurà. Els moviments circulars pel mig de l’aire per fi donen fruit, ja que gràcies a ells i a la s...

La vegetació és tan densa i espessa que es podria tallar amb un matxet. Al principi això a en Faust no li preocupa gaire, perquè pot avançar trencant branquetes, branquillons i alguna que altra branca, però arriba un moment que l’assumpte es complica seriosament: en Faust cau per un precipici, i es queda penjat envoltat de milers de branques, de branquetes i de branquillons. A poc a poc, pot escapar-se de totes les branquetes, branques i branquillons, i arribar fins a una clariana. El més destacable de la clariana és que hi ha un vell dormint. Sota un dolmen. La figura del vell és la d’un home venerable; té els cabells molt llargs i una llarga barba, i va vestit amb una túnica de color blanc. En Faust dóna un parell de voltes al voltant del dolmen, amb curiositat, i després espera que el vell es desperti. El vell es desperta, i ho fa com si fos el primer cop que ho fes. S’arrossega per sortir de sota el dolmen, i quan en surt, amb calma, es palpa el cos per comprovar que tot és ...

Com en totes les aules, hi ha uns quants pupitres plens de nens encarats a una gran pissarra. Entre els pupitres i la pissarra, el professor, que en aquest cas és una monja armada amb un regle de ferro. Damunt de la pissarra la monja hi ha posat un cartell que posa IMMORTAL, però amb el prefix ratllat, perquè es llegeixi MORTAL. L'ha posat per fer callar els rumors, però ni els nens li fan cas: tothom sap que és un ésser immortal. La classe està formada per 30 nens i 10 nenes; si cada nen té un fill i una filla amb cada nena, al final quants nens i quantes nenes hi haurà? La monja ara està fent una dissertació sobre els místics castellans del segle d’or, i en el moment més interessant, truquen a la porta, provocant més d’un xoc als nens que estaven més ficats en la matèria. La porta s’obre i entra el dimoni, d’esquenes. El segueix en Faust, carregat amb un sac molt gros. I així és violat aquest santuari consagrat a la innocència i a la ignorància. -     Drets!- di...