dissabte, 5 de novembre de 2011




Estimats amics i lectors:


Quan vaig començar a escriure Faust l'imbècil volia fer riure la gent, i canviar el món. De moment he aconseguit fer riure la gent.

El llibre és gratuït: us el podeu baixar, obrir-lo amb un editor de textos, i posar-li un altre final. L'he pogut convertir en un pdf, en un ebook, i en un bloc ple d'imatges (pregunta: amb un ratolí, es pot fullejar?). M'hagués agradat poder oferir el llibre en forma de paper, però no tinc una impremta a casa, i ningú no me'l publica: és massa original, o massa radical, massa intel·lectual, massa poc intel·lectual, massa irreverent, potser és tan dolent que no es pot ni llegir. De totes maneres, si publicar vol dir fer-ho públic, doncs ja està publicat.

Només demano dues coses, si puc: feu-lo vostre, i regaleu-lo, si us plau. Una rosa, un llibre de veritat, i Faust l'imbècil.



Enric Truñó Juanola

divendres, 4 de novembre de 2011

PRIMERA PART


(La recerca)

1.- El laboratori d’en Faust





Tothom sap què és la simetria. La simetria vindria a ser, segons el diccionari, la proporció adequada de les parts d’un tot entre elles i amb el tot mateix. Per posar un exemple és el primer que s'aprecia quan observem unes ulleres, un croissant, uns sostenidors, etcètera. Doncs bé; és clar que la simetria i l’arquitecte que va dissenyar la sala on ens trobem no eren el que es diu amics de l’ànima.

Si la paret nord ens presenta uns carreus perfectament tallats i polits i disposats de forma ordenada, la paret sud és un malson de carreus, un autèntic infern de carreus en convulsió. En qualsevol lloc aquest petit homenatge al caos seria un motiu més que suficient per agafar i tirar-ho tot a terra, però aquí la broma no passa de ser un tímid avís de l’espectacle més delirant i salvatge que mai cap ment malaltissa hagi arribat a concebre. La paret nord està ornamentada amb un fris continu d’arcuacions, suportades en un sol carreu, a partir d’un sistema de mènsules; la paret sud, per la seva banda, no té ni frisos ni arcuacions, però sí en canvi tres pilastres gegants, aixecades per muntar-hi uns arcs torals, per afegir-hi més carreus, o vés a saber per a què.

La sala és, però, gran, d'uns cent metres quadrats, i en principi està destinada a la lectura i a la investigació. Aquí és on en Faust s’ha estat fent malbé el cervell i la vista intentant treure l’entrellat d’aquells petits misteris que ens acompanyen durant la vida. Però només en principi, perquè ara mateix el laboratori no es reconeix.

On hi havia taules, cadires, arxivadors, baguls i caixes, ara no hi ha res. Els llibres, i n’hi havia molts, als prestatges, pel terra, per tot arreu, també s’han fos, se n’han anat, com si hagués arribat un moment que ja no tinguessin res a dir. A la sala sempre hi havia alguna espelma encesa, no fos cas que la foscor s’escampés per terrenys pertanyents a l’esperit o
a la raó; ara n’hi ha més de mil, i estan totes col·locades de manera que no se’n pugui apagar cap si de sobte es presenta un cop d’aire inoportú. “Agraeix el vent la vela, no així l’espelma“, deia aquell. És possible, però, que el que més destaqui en la nova decoració de la sala siguin els símbols satànics que en Faust ha pintat a terra.

2.- En Faust






Irromp en Faust, i els inferns el segueixen. Va vestit com un monjo, però com que en una mà hi porta un punyal i en l’altra una gallina, té més l’aire de ser un carnisser que s’ha tornat boig que no un home que ha decidit dedicar la vida a la recerca de la pau espiritual. És clar que també passaria per un monjo dels que treballen a la cuina, que també n’hi ha. 
 
És complicat agafar una gallina amb una sola mà. Les gallines tenen bec i urpes, com les àligues: quan creuen que estan en situació de perill, deixen de ser els animals amables de sempre, i es converteixen en unes bèsties salvatges, ferotges i assedegades de sang. Vet aquí més o menys la conclusió a què està arribant en Faust, mentre mira d’escapar-se dels atacs precisos que no para d’infligir-li la gallina a les mans, els braços i part de la cara.

Quan la gallina veu que en Faust no suposa cap amenaça important, para de fustigar-lo. La bestiola tindrà els seus defectes, però després de tot no deixa de ser un animal senzill i noble que no sent cap mena de plaer amb la crueltat. Se’n va a buscar cucs, o a fer alguna d’aquelles ximpleries que acostumen a fer les gallines, o els animals de granja en general. Mentrestant, en Faust, es llepa les ferides; a terra, vençut, desmoralitzat, incapaç d’atrevir-se amb res que impliqui un esforç físic, es sent com un vell de tres-cents anys.

En l'aspecte físic, en Faust té una retirada important amb en Montgomery Clift, i més la hi tindria si en Montgomery Clift hagués fet més papers de monjo. Perquè us féu una idea de fins on arriba aquesta semblança inquietant amb el llegendari actor, sapigueu que just acabat de néixer ja tothom coincidia a dir que en Faust era clavat a en Montgomery Clift. Hi havia un matís, però: en Faust era molt més lleig. Al col·legi els seus companys s’ho passaven d’allò més bé dient-li: “Montgomery Clift en lleig! Montgomery Clift en lleig!“. A la seva mare, quan la gent la parava pel carrer per mirar, tocar, i remenar aquella petita criatura tan maca, li agradava presumir de fill tot dient: “Serà una criatura celestial o un error de la natura, però que em pelin aquí mateix si no és igual que en Montgomery Clift!“. Tot i aquesta poderosa càrrega, s’ha de dir que a en Faust particularment mai no li ha preocupat en excés ni amb qui s’assembla ni amb qui es deixa d’assemblar, i ara mateix, segur que té un tipus de preocupacions molt diferents al cap.

Per dur a terme un ritus d’invocació al diable que funcioni són indispensables tres coses: la sang d’un animal verge, una ambientació adequada, i més que res tenir les suficients ganes d'embarrancar-se en una empresa de resultats tan imprevisibles com aquesta. De ganes, a en Faust no li’n falten: s’aixeca de terra, reuneix les forces que li queden juntament amb un bon nombre d’objectes punxants i tallants, i en el moment que l’ocasió sembla més propícia, es llença a per la gallina cridant com un foll.

La mata a la primera. La sang s’escampa i s’escampa. Tot va bé.




3.- En Faust invoca el dimoni






És veritat, en Faust invoca el dimoni:

SAVIESA, T’AMAGUES!
Com les serps esmunyedisses
Em trobo
Em perdo
pel camí
De la bogeria
pot venir una espurna de llum
d’esperança
D’ il·lusió
No puc viure
sense aigua
És l’infern!

LUCIFER, JO T’INVOCO!
amb respecte
Cap a mi
em miren
Pensant bé
jo només sóc un beneit
Despullat
com Eva
Ensenya’m
La poma
la menjaré a dentegades!

I dit això, a en Faust només li resta esperar. S’ha quedat quiet, mirant enlaire, amb els braços estesos, en tensió. Sembla que estigui esperant que un helicòpter vingui a rescatar-lo.

Com per art de màgia, comencen a apagar-se les espelmes, una rere l’altra. Quan s’apaga l’última, tot queda molt fosc, com la gola d'un llop negre per la nit. El cor d’en Faust batega molt de pressa, com si s’hagués posat a avançar feina; encara que no tingui consciència, sembla que d’alguna forma pugui intuir un perill imminent.

De totes maneres, va passant el temps, i allà, a part d’estar tot molt fosc i molt silenciós, no hi ha res que valgui la pena esmentar. Passen un minut, dos minuts... Cinc minuts... Res. En Faust es va calmant, i fins i tot arriba el punt que està tan calmat que es comença a distreure en pensaments molt allunyats de la màgia i l’esoterisme, molt més quotidians. Quan ha passat un quart, en Faust, bàsicament, està fastiguejat. Ja dóna per segur que ha fet algun pas malament, que el ritus no ha sortit bé, i que si s’ha quedat tot a les fosques és perquè les espelmes eren de baixa qualitat. Sospira amb resignació, busca a les fosques una de les espelmes amb més cura que destresa, i quan la troba, l’encén.

Hi ha un home que l’està mirant, somrient.




4.- El dimoni




El dimoni va molt ben vestit. Suposo que era d’esperar: invoques al príncep de les tenebres i se’t presenta un paio que va tan esparracat com tu. No, va realment mudat: en Clark Gable se’n va a un còctel. De fet, s’assembla molt a en Clark Gable, però si en Faust és com en Montgomery Clift en lleig, el dimoni és com en Clark Gable, però en sord.

El primer que fa el dimoni quan veu en Faust és agafar embranzida i donar-li un cop de puny en tot l’estómac. Mentre en Faust es rebolca per terra intentant aconseguir aire, el dimoni es dedica a donar-li una coça rere una altra. El dimoni és molt fort: aixeca en Faust pels aires i el llença contra una paret. Durant un breu instant en Faust té l’esperança  que la pallissa s’ha acabat, però de seguida torna a tenir el dimoni a sobre pegant-lo, cada cop amb més duresa, amb més força, i amb més ritme. Al cap d’una estona, el dimoni para; posa dret en Faust, li dóna dues bufetades, després una altra, després l’última, amb totes les forces, i ja el deixa en pau. De sobte, mentre en Faust es dessagna, al dimoni li ha entrat una gran curiositat pel material amb què està construïda la casa. 


-   M’és igual – diu en Faust, plorant - Em sents? M’és igual... La vida no té sentit... No hi ha respostes? Tant és... A qui li importa... Em vols seguir pegant? Em vols seguir torturant? Tu mateix... Almenys que algú s’ho passi bé... Mira, deixa’m refer una mica i acaba la feina, o fes el que et doni la gana... Saps? A mi m’és igual...


El dimoni està admirant l’estructura de la casa. Per a segons quins temes, demostra una gran sensibilitat. En un moment de distracció, però, se n’adona que hi ha en Faust a terra, cargolat com un gos. El repassa amb la mirada, somriu molt divertit, i diu:


-  El sentit de la vida, eh? Primer de tot, anem a fer una cervesa.

5.- El Runenberg





El primer en què et fixes quan entres al Runenberg  és en un tub molt gruixut i molt llarg que neix al sostre, recorre mig bar i acaba desembocant dins d’una estufa gegant. Al voltant de l’estufa hi han instal·lat tot de taules perquè la clientela pugui escalfar-se per fora a més a més de per dins, i de passada també perquè així els nens puguin aprendre de ben petits què se sent quan toques una cosa que crema molt. L’estufa sempre va a tota marxa: si fos la caldera d’una màquina de tren, el tren aniria súper de pressa.

Si el Runenberg és famós per alguna cosa, però, ho és per estar en possessió de la col·lecció de caps d’animals dissecats més important del país. Quan són tots junts són més de mil, i sembla que cap dels caps no tingui res millor a fer que passar-se tota l’estona pendent de veure amb quines bestieses s’aniran reivindicant els torrats al llarg del dia. Pot ser molt xocant, el món de l’interiorisme: uns pengen quadres i uns altres pengen caps. De fet, al Runenberg també n’hi ha un, de quadre: és una escena de caça on el més reeixit de tot el conjunt és la figura d’un borratxo que està ensenyant tot ben cofoi el cap d’un senglar acabat de matar.

Podríeu pensar que l’amo del bar és un caçador consumat. No ho és. Per ser fidels a la veritat, ni tan sols no ha anat a caçar mai; entre d'altres raons, com ell mateix sempre explica, perquè ha d’obrir molt aviat. És més gros que un bou, té 58 anys, en fa 30 que està casat, ni ha tingut fills ni en tindrà, i pot presumir de ser un dels màxims especialistes en música folklòrica tradicional que corren per la zona. La seva dona ara no hi és perquè ha hagut d’anar al metge a mirar-se uns dolors que fa dies que es nota a l’esquena. La seva dona es morirà 6 anys després que ell, el bar està ple, es sent molta fressa, entren en Faust i el dimoni, i el dimoni va a demanar a la barra, com és costum.

-  A'Maria!
-  Déu vos guard!
-  De tot mal
-  Immaculada...
-  Concebuda...
-  Puríssima...
-  Al cel sia!
-  A la dreta del pare...
-  I l'Esperit Sant.
-  Pels segles dels segles...
-  Dues sant miquels.
-  Marxant!

Mentre el dimoni ha anat demanant el beure, en Faust s’ha quedat encantat mirant el tub de l’estufa. Si no fos per aquest senyal, de bones a primeres del tot inapreciable, i que, hipotèticament, i és especular molt, podria arribar a insinuar  algun tipus d’indici a un observador expert, atent, avesat a la simptomatologia, circumstancialment tocat per la inspiració, ningú no diria que no fa ni una hora que s’ha emportat una pallissa d’aquelles de llibre. De fet, en Faust fins i tot fa bona cara. És més: fa tant de goig que si s’ho proposés podria convèncer un rei per muntar un negoci.


-   Faust- li diu el dimoni, acompanyant-lo a l’única taula que no està ocupada i donant-li una gerra de cervesa de la mida d’un bocoi- Ja m’agrada que siguis net i polit, però jo diria que t’has passat amb la colònia. Ni que volguessis impregnar l’ambient amb vapors d’alcohol.


En Faust ni l’escolta, el dimoni. Encara està  abstret, però ja no té la mirada clavada en el tub de l’estufa; ara la té concentrada en un altre punt del bar.
 
-   Mira, en Wagner- diu.
-   En Wagner? Qui és en Wagner?
-   El meu operari.
-   El teu operari? I què opera?
-   Una mica de tot i res. Wagner!–  crida en Faust -Wagner! Sempre treballant!



6.- Un operari molt particular


  

En Wagner és un homenet esquifit, sec, amb cara de rèptil. És l’operari d’en Faust, sempre i quan es pugui mantenir dret, i sempre que hi sigui. Ara deu fer ben bé dos o tres dies que en Faust no li veu el pèl, i alguna cosa li diu que durant la major part d’aquest temps en Wagner se l’ha passada bevent. Alguna cosa com, per exemple, el fet que a la taula on en Wagner està dormint estigui plena d’ampolles buides.

Del no-res surt una sirena amb els cabells molt llargs, despullada, cantant una cançó d’amor. Vet aquí el que es pensa que està passant en Wagner just abans d’obrir els ulls i trobar-se assegut al bell mig del Runenberg. Quan se n’adona que, primer, no hi ha cap sirena ni cantant ni sense cantar, i segon, en realitat la sirena és en Faust que l’està cridant des de l’altra punta del bar, aleshores podem dir realment, si hi posem una mica d’entusiasme, que en Wagner s’ha despertat.

El camí que fa en Wagner des de la seva taula fins on seuen el dimoni i en Faust fa venir a la ment els desplaçaments de grans masses de terra. Amb el moviment d’aixecar-se de la cadira fa caure totes les ampolles que hi ha sobre la seva taula menys una, que atrapa al vol, i que, vés per on, és l’única a la que encara li queda alguna cosa per beure. En Wagner s’acaba l’ampolla, se’n desfà, i amb l’entusiasme revifat, es llença com un boig contra la multitud que s’interposa entre ell i el seu futur seient. L’objectiu és difícil, però està de sort: hi ha un home molt amable que li dóna un cop de mà fent-lo volar en la direcció correcta. Fer els metres finals arrossegant-se per terra costa, però en una última instància arriba, es posa dret, s’espolsa la roba, es pentina amb les mans, s’asseu adoptant un posat de màxima dignitat possible, i diu:


-   Però Doctor, què hi feu aquí?


La cara d’en Faust s’assembla a la que tindria un home que acaba de veure aparèixer una sirena.


-   Que què? I tu? Què hi fas, tu?
-   Jo? Ja ho veieu, aquí, fent la cervesa...
-   No és per res, però jo diria que més que fer-la, el que fas és beure-te-la.

 
L’explosió de pura alegria que inunda en Wagner només és comparable a l’atac d’histèria que a vegades sobrevé a certs animals un cop s’han pogut escapar pels pèls de l’atac d’un predador. Quan comença a moure’s rient com un trastornat, i a donar cops contra la taula amb el cap ja l’assumpte comença a adquirir trets preocupants en un aspecte clínic.


-   Veig que estàs de bon humor- observa en Faust.
-   Ai sí, ai sí- diu en Wagner, eixugant-se les llàgrimes- I aquest- afegeix, assenyalant el dimoni- No deu pas ser aquell que tots sabem...
-   Wagner, si us plau! Així et dirigeixes al príncep de les tenebres?
-   Ai, perdoneu, perdoneu...- diu en Wagner, excusant-se – Només que no me l’imaginava així...


Durant uns instants, en Wagner està quiet i tranquil. Després, hi torna.


-   Valga’m Déu!- exclama- Però si sembla espanyol, o italià!


Es parteix de riure una altra vegada.

El dimoni, que fins ara estava ocupat en els seus assumptes, que per cert, són els de tots, quan veu en Wagner rient amb tanta èmfasi es deixa encomanar per l'alegria, i també es trenca de riure. “Io sono il diavolo!“, diu, recargolant-se com una mala cosa i fent plorar de riure encara més a en Wagner, el qual, guiat per un impuls incontenible, no se'n pot estar de fer la comèdia d’agenollar-se davant seu i fer-li un petó a la mà, acte que el dimoni troba d’allò més simpàtic i la mar de graciós. En Faust també s’ho passa bé, però a la seva manera.

Al cap d’uns quants allegros i uns quants vivaces, la festa decreix. Menys mal, perquè això acabaria semblant una reunió de torrats.


-   Va, bevem, que tinc una mica de set- diu el dimoni, que té ganes de fer més xivarri.
-   Cambrer! -  crida en Wagner, recuperant l’entusiasme de cop - Ja ho has sentit! Una ronda per aquests senyors! I que no sigui d’aquell pixum de gat que guardes... Ja et conec jo a tu!


I el “cambrer“, que en aquells moments estava taral·lejant la tonada d’una coneguda cançó popular, es posa d'immediat a remenar per sota el taulell. En cap moment perd la porta de vista, però: algun problema està a punt d’entrar al bar.

7.- Les quatre amigues





El silenci s’imposa per tot el Runenberg quan entren quatre dones, una rere l'altra, no de cop. Se les veu joves i sanes, van vestides, no fan cara de venir a afartar-se i marxar sense pagar, no són espectaculars ni per ser guapes ni per ser lletges, i porten una gran marca a la cara gravada amb un ferro roent contra la seva voluntat. El motiu del sobtat canvi en l’ambient deu ser això últim.



Hi ha molts tipus de silencis, i és clar que aquest que ara mateix predomina en l’ambient n'és un d’hostil. També queda  clar, però, que les dones que acaben d’entrar no es deixen intimidar amb facilitat, doncs no paren de riure i fer gresca entre elles, com si estiguessin jugant, per exemple, al pati de casa seva. El fet és que tanta diversió i tanta alegria, lluny de suavitzar la situació, el que fa és tornar-la més violenta. Sort que tenim el dimoni per donar un cop de mà.



Els camins del dimoni són molt difícils d’entendre; si no, com s’explica que el senyor del mal convidi a seure, davant de tothom i amb tota la cerimònia, a quatre rebutjades socials. Potser la seva actitud és deguda a que a vegades se sent el protector de les ànimes desvalgudes, o potser a que té ganes de posar més llenya al foc. Sigui com sigui, la invitació és acceptada.



Les quatre dones se’n van cap a la taula. En Faust i en Wagner es posen drets. Les quatre dones s’asseuen. El dimoni, en Wagner i en Faust s’asseuen. En Wagner s’aixeca un moment i després torna a seure. Una de les dones, la que s’ha assegut primer, parla.




  Som estudiants de medicina, menys la Margarita, que no estudia res. Hola a tothom.




La declaració és tan clara que ningú no sap ben bé com reaccionar. Ningú menys en Wagner, que s’emociona tant que s’ha d’aixecar de la cadira.



-    Nosaltres també tenim un doctor!- diu, assenyalant en Faust amb el dit- Nosaltres també tenim un doctor!



En Faust, empès per les circumstàncies, saluda, al vell estil acadèmic.




-   Doctora... – diu.

-   Doctor...

-   Doctora...

-   Doctor...

-   Doctora...

-   Doctor...

-   Margarita...

-   Faust, resta de la companyia...- saluda la Margarita, amb un suau moviment de mà, i provocant la sorpresa a en Faust, l’interès al dimoni i la hilaritat a en Wagner.

-   Wagner, que no pari de venir alcohol!- proposa el dimoni ara que tothom ja està presentat.

-   No pararà, oh, príncep! No pararà!




I en Wagner, com una fletxa una vegada l’arquer ha deixat anar la corda de l’arc que mantenia en tensió, surt disparat cap a la barra.




8.- L’aparició del mal




En Wagner, el dimoni i la resta s’han pres seriosament això de deixar-se dur per la situació. No són els únics. Un cert esperit de camaraderia, el mateix que poden compartir una canilla de llops caçant o encarant un perill mortal, aquest sentiment tan pràctic a l’hora d’atenuar la por i el neguit que pot patir un individu per separat, ha anat creixent dins de cadascuna de les persones del bar que, en general, odien la Margarita i les seves amigues. En una altra situació, per exemple després d’un bon any de collites, és de suposar que els millors sentiments dels que se’n pot sentir orgullós un home o una dona sorgirien amb l’esplendor amb que ens tenen habituats, per exemple, les flors silvestres, però no és el cas: no ha agradat l’arribada de les noies, no agrada que encara estiguin aquí, i el fet que sembli que cada cop s’ho estiguin passant més bé no contribueix a rebaixar, de cap de les maneres, l’odi més intens.


  No sentiu aquesta pudor?- s’eleva una veu entre el conjunt de veus borroses que té dominat el bar.


La rapidesa mental no és el més destacable de la personalitat d’en Faust, i si no fos per la cara d’ansietat que han posat la Margarita i les seves amigues, o pel somriure inquietant que s’ha anat dibuixant a la cara del dimoni, no hagués endevinat mai que aquest subtil comentari anònim és un dard carregat de verí, que va dirigit, pam més, pam menys, cap allà on ell seu. Quan per fi en Faust descobreix la malícia, la descobreix però no l’entén. Fa una ullada a la gent del bar, buscant una resposta; llavors mira al dimoni, a en Wagner, a la Margarita, a les seves amigues, i un altre cop a la gent del bar, i encara no entén res de res. Amb els sentiments a flor de pell, es posa dret d’un bot, i diu:


-   Però què és això?


Algú tira una ampolla que xoca contra el cap de la Margarita. La Margarita cau a terra, amb suavitat, inconscient, com una margarida. Aleshores entra en acció l’amo del bar.  

L’amo del bar surt corrent de darrera la barra i se’n va directe cap al paio que ha tirat l’ampolla. L’agafa pel coll, el fa caure a terra, l’arrossega per tot el bar, i el fa fora de males maneres. De seguida torna a la barra, es renta les mans, agafa aigua, una tovallola i sabó, i amb un aire entre avergonyit i preocupat, però també amb decisió, s’en va a socórrer la Margarita.


-   Gràcies- diu en Faust.


La Margarita perd molta sang. 



9.- La Margarita





Poques coses hi ha al món que inspirin tanta fragilitat com una membrana. Normalment sembla que una membrana es pugui rebentar amb la força d’un sol dit. Ara bé; el cert és que s'ha de fer aquesta força, i posar-hi voluntat, perquè si no, tot i el seu aspecte delicat, la membrana irà durant i durant, resistint, fent la seva feina com la millor de les muralles, les quals, per altra banda, tampoc deixen de ser vulnerables. Doncs amb les persones passa el mateix que amb les membranes.

El cop que ha rebut la Margarita podria haver estat mortal, però afortunadament no, només ha sigut un espant. Una mica d’aigua a la cara, una mica de mercromina, i au, ja podem continuar la festa.

La Margarita està bé. Ha recobrat plenament la consciència. El coneixement, però, no el té tot, perquè no sap qui li ha tirat l’ampolla, ni tampoc si la tornaran a atacar.


-   Estàs bé, Margarita?- li demana en Faust
-   Tranquil, estic bé.


Al Runenberg  s’estableix de nou el joc de les mirades, més conegut com el “Qui mira qui”. En Faust està mirant la Margarita; les amigues de la Margarita estan mirant en Faust, al dimoni i en Wagner; en Wagner està mirant pels seus voltants sense parar; el dimoni s’està mirant les ungles; l’amo del bar està mirant cap al cel; tots els altres estan mirant a terra. Per tant, tothom haurà de moure el cap d’una manera o altra si vol veure com l’amo del bar s’omple de valor i s’acosta cap a la Margarita.


-    Senyora- li diu- en nom meu i en el de tots els que es troben en el meu establiment li demano les més sinceres disculpes. He sentit dir que li agrada molt cantar i que té molt bona veu. Sempre que hi estigui disposada, i que no li suposi la més mínima molèstia, seria un immens plaer i un honor per tots nosaltres si ens volgués delectar amb una d’aquelles cançons populars que amb tanta exquisidesa vostè sap sens dubte interpretar.


I aquí és quan la Margarita explota, li dóna una bufetada a l’amo del bar, i se’n va insultant a tothom que es troba per davant. Però no, la nostra Margarita té la paciència d’un sant, i la comprensió, i com que a més a més és veritat que li agrada cantar, accepta les disculpes i l’oferiment. Espera un moment que tothom es posi bé, i amb una veu molt dolça comença a cantar una cançó, que fa així:


Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
una vegada trobava
vaig trobar una vegada
l’arbre cantant

Arbre, arbre
arbre cantant
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu saber voldria


La neu l’ha fet...
Aquest secret ni és meu ni és teu
Tal vegada el sabrà la fada
Ni meu ni teu
Tal vegada la fada



Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
una vegada trobava
vaig trobar una vegada
la pedra cantant

Pedra, pedra
pedra cantant
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...
Aquest secret ni és meu ni és teu
Tal vegada el sabrà la fada
Ni meu ni teu
Tal vegada la fada


Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
una vegada trobava
vaig trobar una vegada
la rosa cantant

Rosa, rosa
rosa cantant
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...
Aquest secret ni és meu ni és teu
Tal vegada el sabrà la fada
Ni meu ni teu
Tal vegada la fada


Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
una vegada trobava
vaig trobar una vegada
l’elefant cantant

Elefant, elefant
elefant cantant
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...
Aquest secret ni és meu ni és teu
Tal vegada el sabrà la fada
Ni meu ni teu
Tal vegada la fada



Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
vaig trobar la fada
vaig trobar la fada d’una vegada

Fada, fada
T’he trobat d’una vegada
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu?

La neu l’ha fet...

Va riure la fada,
la fada va riure,
va riure la fada,
va riure i va quedar
callada


Quan la Margarita acaba la cançó, tot el Runenberg està plorant a llàgrima viva. A poc a poc, però, la tristesa va minvant, però sense acabar de dissoldre's en el no-res. Ans al contrari, es va transformant cap un estat de màxima alegria, d’eufòria.


-    Visca!- diu un.
-    Brava!- diu l’altre.
-    Olé!


La gent es torna boja. Un grup d’homes es carrega la Margarita sobre les espatlles i se l’enduu, i a les seves amigues també. És tan gran el rebombori que en Faust i la Margarita amb prou feines tenen l’oportunitat d’acomiadar-se; només durant un instant es poden creuar les mirades, en el precís moment en què la Margarita ha d’ajupir el cap per tal de no xocar contra el marc de la porta.

En un vist i no vist,  el Runenberg ha quedat buit. Fins i tot en Wagner ha desaparegut. Només queden l’amo, que ha tornat al seu cau per fer comptes, en Faust, que té un aire meditatiu, i el dimoni, que ben assegut a la seva taula i amb una ampolla a la mà, està al setè cel.


-    Què fem?- pregunta a la fi en Faust, amb una certa preocupació entre existencialista, metafísica i real.
  Quan? Ara?- respon el dimoni – Home! Ara anirem a dinar...


Però ho diu una mica per dir, perquè fins que no s’acaba tot el beure, no s’aixeca de la cadira.









10.- Al restaurant







Primer era una bassa d’aigua calenta, després va ser un balneari, més tard hi van muntar un palau, i ara és un restaurant per anar-hi a menjar. El personal està compost per: un pianista alcoholitzat que entre peça i peça fa de sommelier, la resta de l’orquestra, vint-i-cinc cambrers uniformats amb jaquetes vermelles, i a la cuina, un equip de deu velletes l’edat de les quals oscil·la entre els 70 i els 80 anys. L’excitació davant de la imminent arribada del dimoni més un convidat es nota fins i tot en la fressa que fan les copes quan dringuen entre elles.


-    Ai, que ja arriba...
-    Ai, quina il·lusió...
-    Vaig a afinar el piano...


Per poder baixar al menjador des de la immensa porta de bronze que obre i tanca el restaurant hi van construir una petita escalinata que fa dues vegades la que hi ha a Versalles. Perquè, com s’hi menja, no és clar, però pel que fa al luxe i als despropòsits és innegable que s’ho han treballat de valent: el que no és de marbre, és d’or, el que no és d’or, és de marbre, i tots els mobles són, i encara ho seran més, antiguitats d’un valor incalculable. Tan òptimes arriben a ser la sofisticació, l’elegància, i la qualitat dels materials, que per a no desfer l’ harmonia i aconseguir mantenir una mesura apropiada entre l’entorn arquitectònic i l’ésser humà, fins i tot la clientela està formada exclusivament per membres de l’alta societat.

L’atmosfera bull igual o més que les salses que hi ha dins les olles i les cassoles. El tràfec de gent recorda un formiguer en un dia de mercat. I encara han d’arribar el dimoni i en Faust...


-    Tres sets a la dotze!
-    Cinc tresos, un set i dos cincs a la u!
-    Vuit vuits a la vuit!
-    Atenció! Em sembla que ja arriba!
-    Vejam! Ai, sí que és ell, sí que és ell...
-    Ai, ai, ai, ai, quins nervis!
-    Atenció! Cadascú al seu lloc!


I així comença el desplegament tàctic del “comitè de recepció”. Ningú no demana que una desfilada duta a terme per un grup de professionals pertanyents al ram de l’hostaleria sigui com les que feia el setè de cavalleria, per exemple, però una cosa és no saber portar el pas gaire bé, i l’altra ser la clau que ha d’obrir les portes de l’apocalipsi. I tot, per culpa del de la tuba.

L’home de la tuba és el que fa que s’esguerri tot. El pobre home estava tan ocupat en carretejar el seu recargolat instrument que s’ha despistat durant una mil·lèsima de segon, i ha perdut la sincronització. Error comprensible, tenint en compte les dimensions de la seva eina, però fatal, perquè just rere seu arriba lleuger com una gasela ni més ni menys que el mestre que fa anar el triangle, el qual entra en tromba, perd l’equilibri i cau a terra. A partir d’aquí és incomptable el nombre de persones que ensopeguen contra aquest del triangle, encara que des de terra no pari de fer sonar els seus recursos com un posseït per tal de donar un senyal d’avís. El primer a fer-se mal de veritat és un dels cambrers, que volent evitar topar amb una de les velletes que ha topat amb una de les velletes que ha topat amb el del triangle fa un gest dolent, rellisca i enfonsa el cap dins d’una timbala que sembla que tingui vida pròpia. Els estralls que arriba a fer aquest home momentàniament cec no es poden ni enumerar.

Quan s’obre la pesada porta de bronze, i apareixen el dimoni i en Faust, el panorama amb què es troben és el següent: tothom està situat al seu lloc, la majoria tirats pel terra; l’orquestra comença a tocar un rèquiem, encara que amb una timbala de menys; els cambrers ballen i a paren taules alhora, menys el que té la timbala al cap; les velletes han aconseguit replegar-se a primera línia, i es dediquen a repassar en Faust i al dimoni, i a riure per sota el nas, com si haguessin vist un home despullat per primer cop. Amb tot això, la gent que estava dinant saluda a l’estil militar.
En Faust no s'esperava cap mena de recepció, i no sap què fer davant d’aquesta situació tan colpidora, o sigui que es limita a quedar-se palplantat amb la boca oberta. El dimoni, en canvi, se'n va directe a fer petons i pessigolles a les velletes.

El número ha arribat a la seva fi. Els cambrers fan volar per última vegada les safates, i al crit de “La taula està a punt! La taula està a punt!” es treuen les jaquetes i les deixen a terra formant una catifa que va des d’on són en Faust, el dimoni i les velletes fins a l’única taula del restaurant que no balla. Quan para la música, les recullen, les jaquetes, donant per acabat l’espectacle.


-    Au, va, macos- diu una de les velletes a en Faust i al dimoni, ara que tot està més tranquil- Aneu a seure, que  us portaran el dinar.


Abans de tornar a la cuina, totes les velletes, una a una, fan una manyaga al dimoni i a en Faust. Quan es queden tots dos sols, en Faust li demana al dimoni a què és deguda aquesta rebuda tan inesperada i alhora tan agradable.


    -  A mi no em miris – li contesta el dimoni- Jo també és el primer cop que vinc.