divendres, 4 de novembre de 2011

3.- En Faust invoca el dimoni






És veritat, en Faust invoca el dimoni:

SAVIESA, T’AMAGUES!
Com les serps esmunyedisses
Em trobo
Em perdo
pel camí
De la bogeria
pot venir una espurna de llum
d’esperança
D’ il·lusió
No puc viure
sense aigua
És l’infern!

LUCIFER, JO T’INVOCO!
amb respecte
Cap a mi
em miren
Pensant bé
jo només sóc un beneit
Despullat
com Eva
Ensenya’m
La poma
la menjaré a dentegades!

I dit això, a en Faust només li resta esperar. S’ha quedat quiet, mirant enlaire, amb els braços estesos, en tensió. Sembla que estigui esperant que un helicòpter vingui a rescatar-lo.

Com per art de màgia, comencen a apagar-se les espelmes, una rere l’altra. Quan s’apaga l’última, tot queda molt fosc, com la gola d'un llop negre per la nit. El cor d’en Faust batega molt de pressa, com si s’hagués posat a avançar feina; encara que no tingui consciència, sembla que d’alguna forma pugui intuir un perill imminent.

De totes maneres, va passant el temps, i allà, a part d’estar tot molt fosc i molt silenciós, no hi ha res que valgui la pena esmentar. Passen un minut, dos minuts... Cinc minuts... Res. En Faust es va calmant, i fins i tot arriba el punt que està tan calmat que es comença a distreure en pensaments molt allunyats de la màgia i l’esoterisme, molt més quotidians. Quan ha passat un quart, en Faust, bàsicament, està fastiguejat. Ja dóna per segur que ha fet algun pas malament, que el ritus no ha sortit bé, i que si s’ha quedat tot a les fosques és perquè les espelmes eren de baixa qualitat. Sospira amb resignació, busca a les fosques una de les espelmes amb més cura que destresa, i quan la troba, l’encén.

Hi ha un home que l’està mirant, somrient.




Cap comentari:

Publica un comentari