divendres, 4 de novembre de 2011

4.- El dimoni




El dimoni va molt ben vestit. Suposo que era d’esperar: invoques al príncep de les tenebres i se’t presenta un paio que va tan esparracat com tu. No, va realment mudat: en Clark Gable se’n va a un còctel. De fet, s’assembla molt a en Clark Gable, però si en Faust és com en Montgomery Clift en lleig, el dimoni és com en Clark Gable, però en sord.

El primer que fa el dimoni quan veu en Faust és agafar embranzida i donar-li un cop de puny en tot l’estómac. Mentre en Faust es rebolca per terra intentant aconseguir aire, el dimoni es dedica a donar-li una coça rere una altra. El dimoni és molt fort: aixeca en Faust pels aires i el llença contra una paret. Durant un breu instant en Faust té l’esperança  que la pallissa s’ha acabat, però de seguida torna a tenir el dimoni a sobre pegant-lo, cada cop amb més duresa, amb més força, i amb més ritme. Al cap d’una estona, el dimoni para; posa dret en Faust, li dóna dues bufetades, després una altra, després l’última, amb totes les forces, i ja el deixa en pau. De sobte, mentre en Faust es dessagna, al dimoni li ha entrat una gran curiositat pel material amb què està construïda la casa. 


-   M’és igual – diu en Faust, plorant - Em sents? M’és igual... La vida no té sentit... No hi ha respostes? Tant és... A qui li importa... Em vols seguir pegant? Em vols seguir torturant? Tu mateix... Almenys que algú s’ho passi bé... Mira, deixa’m refer una mica i acaba la feina, o fes el que et doni la gana... Saps? A mi m’és igual...


El dimoni està admirant l’estructura de la casa. Per a segons quins temes, demostra una gran sensibilitat. En un moment de distracció, però, se n’adona que hi ha en Faust a terra, cargolat com un gos. El repassa amb la mirada, somriu molt divertit, i diu:


-  El sentit de la vida, eh? Primer de tot, anem a fer una cervesa.

Cap comentari:

Publica un comentari