19.- Una mica d’autoestima




La vegetació és tan densa i espessa que es podria tallar amb un matxet. Al principi això a en Faust no li preocupa gaire, perquè pot avançar trencant branquetes, branquillons i alguna que altra branca, però arriba un moment que l’assumpte es complica seriosament: en Faust cau per un precipici, i es queda penjat envoltat de milers de branques, de branquetes i de branquillons. A poc a poc, pot escapar-se de totes les branquetes, branques i branquillons, i arribar fins a una clariana.

El més destacable de la clariana és que hi ha un vell dormint. Sota un dolmen. La figura del vell és la d’un home venerable; té els cabells molt llargs i una llarga barba, i va vestit amb una túnica de color blanc. En Faust dóna un parell de voltes al voltant del dolmen, amb curiositat, i després espera que el vell es desperti.

El vell es desperta, i ho fa com si fos el primer cop que ho fes. S’arrossega per sortir de sota el dolmen, i quan en surt, amb calma, es palpa el cos per comprovar que tot és al seu lloc. Aleshores el vell veu en Faust, i es torna boig. Se li tira al coll, i li comença a cridar, just davant de la cara: “Quin és el sentit de la vida? Quin és el sentit de la vida?“. En Faust se’l treu de sobre com pot, a cops de puny, més que res, fins que aconsegueix deixar-lo estès a terra, en una bona posició si el vell volgués tornar a posar-se a dormir.

-   Maleït vell sonat- remuga en Faust.

Aleshores passa l'impensable: tot observant el vell, en Faust se n'adona que el coneix. El vell, per la seva banda, des de terra, també mira en Faust, i també el reconeix. Tots dos es coneixen, de fet, i molt bé. Per això es posen molt contents, i es fan moltes festes, i moltes demostracions d'amor.

-   Ja podeu sortir, nois- diu, a més a més, el vell, amb un crit.

De tots els racons comença a sortir una multitud de nens, nois i homes de totes les edats. Tots comparteixen, però, una particularitat important: són idèntics a en Faust. Porten els cabells més llargs o més curts, són més joves o més vells, però tots són ell: en Faust.

Els diferents Fausts, d’una manera força desorganitzada, s’acosten a en Faust, a l'original, i el saluden molt emocionats. Què menys, no?

-   Ets el millor- diu un.
-   Mira que ets inútil, a vegades, eh?- diu l’altre.
-   Et queda bé aquest pentinat, oi, espavilat?- diu un altre més.

Reunió familiar a la clariana. I vet aquí que arriba el dimoni, tot passejant, amb les mans a la butxaca, i amb un somriure d’orella a orella.

-   Què? T’ha agradat el meu regal?- li pregunta a en Faust.
-   Sí- respon en Faust, que està molt sensible.
-   Vols acompanyar-me a una escola, ara?
-   A una escola? I tant, com vulguis.

El Faust original i el dimoni s’estan una estona xerrant amb els altres Fausts. Al final marxen, carregats de regals i de moltes mostres d’afecte.

Just abans de perdre definitivament de vista aquest indret tan entranyable, en Faust es gira. Pot veure, de lluny, com els altres Fausts li han dedicat un sorprenent i fantàstic castell humà.