divendres, 4 de novembre de 2011

9.- La Margarita





Poques coses hi ha al món que inspirin tanta fragilitat com una membrana. Normalment sembla que una membrana es pugui rebentar amb la força d’un sol dit. Ara bé; el cert és que s'ha de fer aquesta força, i posar-hi voluntat, perquè si no, tot i el seu aspecte delicat, la membrana irà durant i durant, resistint, fent la seva feina com la millor de les muralles, les quals, per altra banda, tampoc deixen de ser vulnerables. Doncs amb les persones passa el mateix que amb les membranes.

El cop que ha rebut la Margarita podria haver estat mortal, però afortunadament no, només ha sigut un espant. Una mica d’aigua a la cara, una mica de mercromina, i au, ja podem continuar la festa.

La Margarita està bé. Ha recobrat plenament la consciència. El coneixement, però, no el té tot, perquè no sap qui li ha tirat l’ampolla, ni tampoc si la tornaran a atacar.


-   Estàs bé, Margarita?- li demana en Faust
-   Tranquil, estic bé.


Al Runenberg  s’estableix de nou el joc de les mirades, més conegut com el “Qui mira qui”. En Faust està mirant la Margarita; les amigues de la Margarita estan mirant en Faust, al dimoni i en Wagner; en Wagner està mirant pels seus voltants sense parar; el dimoni s’està mirant les ungles; l’amo del bar està mirant cap al cel; tots els altres estan mirant a terra. Per tant, tothom haurà de moure el cap d’una manera o altra si vol veure com l’amo del bar s’omple de valor i s’acosta cap a la Margarita.


-    Senyora- li diu- en nom meu i en el de tots els que es troben en el meu establiment li demano les més sinceres disculpes. He sentit dir que li agrada molt cantar i que té molt bona veu. Sempre que hi estigui disposada, i que no li suposi la més mínima molèstia, seria un immens plaer i un honor per tots nosaltres si ens volgués delectar amb una d’aquelles cançons populars que amb tanta exquisidesa vostè sap sens dubte interpretar.


I aquí és quan la Margarita explota, li dóna una bufetada a l’amo del bar, i se’n va insultant a tothom que es troba per davant. Però no, la nostra Margarita té la paciència d’un sant, i la comprensió, i com que a més a més és veritat que li agrada cantar, accepta les disculpes i l’oferiment. Espera un moment que tothom es posi bé, i amb una veu molt dolça comença a cantar una cançó, que fa així:


Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
una vegada trobava
vaig trobar una vegada
l’arbre cantant

Arbre, arbre
arbre cantant
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu saber voldria


La neu l’ha fet...
Aquest secret ni és meu ni és teu
Tal vegada el sabrà la fada
Ni meu ni teu
Tal vegada la fada



Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
una vegada trobava
vaig trobar una vegada
la pedra cantant

Pedra, pedra
pedra cantant
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...
Aquest secret ni és meu ni és teu
Tal vegada el sabrà la fada
Ni meu ni teu
Tal vegada la fada


Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
una vegada trobava
vaig trobar una vegada
la rosa cantant

Rosa, rosa
rosa cantant
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...
Aquest secret ni és meu ni és teu
Tal vegada el sabrà la fada
Ni meu ni teu
Tal vegada la fada


Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
una vegada trobava
vaig trobar una vegada
l’elefant cantant

Elefant, elefant
elefant cantant
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu saber voldria

La neu l’ha fet...
Aquest secret ni és meu ni és teu
Tal vegada el sabrà la fada
Ni meu ni teu
Tal vegada la fada



Buscant, buscant, buscant
tant de nit com de dia
tant de nit com de dia
vaig trobar la fada
vaig trobar la fada d’una vegada

Fada, fada
T’he trobat d’una vegada
Qui ha fet la neu?
Qui ha fet la neu?

La neu l’ha fet...

Va riure la fada,
la fada va riure,
va riure la fada,
va riure i va quedar
callada


Quan la Margarita acaba la cançó, tot el Runenberg està plorant a llàgrima viva. A poc a poc, però, la tristesa va minvant, però sense acabar de dissoldre's en el no-res. Ans al contrari, es va transformant cap un estat de màxima alegria, d’eufòria.


-    Visca!- diu un.
-    Brava!- diu l’altre.
-    Olé!


La gent es torna boja. Un grup d’homes es carrega la Margarita sobre les espatlles i se l’enduu, i a les seves amigues també. És tan gran el rebombori que en Faust i la Margarita amb prou feines tenen l’oportunitat d’acomiadar-se; només durant un instant es poden creuar les mirades, en el precís moment en què la Margarita ha d’ajupir el cap per tal de no xocar contra el marc de la porta.

En un vist i no vist,  el Runenberg ha quedat buit. Fins i tot en Wagner ha desaparegut. Només queden l’amo, que ha tornat al seu cau per fer comptes, en Faust, que té un aire meditatiu, i el dimoni, que ben assegut a la seva taula i amb una ampolla a la mà, està al setè cel.


-    Què fem?- pregunta a la fi en Faust, amb una certa preocupació entre existencialista, metafísica i real.
  Quan? Ara?- respon el dimoni – Home! Ara anirem a dinar...


Però ho diu una mica per dir, perquè fins que no s’acaba tot el beure, no s’aixeca de la cadira.









Cap comentari:

Publica un comentari