24.- La casa de la Margarita
Per damunt dels nostres caps s’aixeca una casa d’aquelles que desafien el pas del temps com si tinguessin alguna possibilitat de guanyar-lo. A primera vista és força lletja, i com més la mires, més lletja la trobes. Si saps, però, que és una casa a prova d’erosions, per contrast amb tantes altres en principi molt més espectaculars, però que amb el temps perden, o desapareixen, o adquireixen una tendència a caure, llavors imposa. Diguem que és una casa pensada perquè hi visqui un enginyer rus o un mecànic alemany; no una actriu francesa o un torero.
La casa té forma d’espiral. A en Faust, en Wagner i el dimoni els costa una mica trobar el lloc més adient per acampar i posar-se a desenvolupar el seu ofici amorós, o el d’en Faust, vaja, però al final en troben un de força bo, amb una bona acústica. Llavors ja pot començar el ritual que els optimistes en diuen “ d’aparellament “.
- Margarita, surt al balcó- es posa a cantar el trio.
La casa és a l’entrada i a la sortida de la vila. Just al darrere, o al davant, depèn de com es miri, s’estén el bosc, però no s’estén gaire, més aviat s’escurça, perquè a la vila hi viu un llenyataire. Doncs bé; els animals que habiten el bosc, com que tenen els sentits molt fins, i com que al mateix temps no tenen l’oïda educada o preparada per apreciar la bellesa en la interpretació musical d’en Faust, el dimoni i en Wagner, es tornen histèrics.
A dins la casa sembla que sí, que tenen l’oïda educada. Al balcó surt una dona d’uns seixanta anys embotida dins d’una bata i amb un cigar a la boca. No, no és la Margarita que s’ha posat còmoda.
- Què voleu?- demana, de males maneres, la dona de la bata.
- Volem que surti la Margarita- aclareix en Faust.
- Marxeu d’aquí. La Margarita està dormint.
- Margarita surt al balcó- responen en Faust, en Wagner i el dimoni.
Al bosc regna la pau i el silenci perquè els animals ja han fugit. Al balcó de la casa hi ha moviment: la dona de la bata se’n va, i en el seu lloc apareix una noia jove, dolça, formosa com un dia de sol, però que, vés per on, no és la Margarita, tampoc.
- Margarita surt al balcó- segueixen en Faust, en Wagner i el dimoni, que no estan gaire d’acord amb el canvi.
- Ep, que sóc jo, la Margarita- diu la noia, que ja ha sortit, ella, al balcó.
La música para en sec.
- Perdona’m- diu en Faust, sorprès -Tu ets la Margarita?
- Jo mateixa. Marxeu d’aquí o li diré al meu pare que us enviï els gossos.
Vaja. No està per històries, aquesta Margarita. Es veu que a més a més de formosa, té caràcter, la noieta.
- Un moment, Margarita, si us plau.- intenta explicar-se en Faust-. Saps què passa? No t’ho creuràs. Ens hem equivocat de casa. No et sembla una bogeria? Però mira, estigues tranquil·la, que ara mateix marxem. T’ho prego, perdona’ns per tot aquest enrenou, i si us plau, demana també disculpes als teus pares, que de veritat que ho sentim molt.
Les explicacions d’en Faust fan el seu efecte, però resulta que aquest no coincideix exactament amb l’esperat, perquè la Margarita, la noia, lluny de sentir-se més tranquil·la i alleujada, va i s’ofèn com un mala cosa, i es posa a plorar, pel despit.
- Sou uns imbècils!- diu, abans d’entrar a casa amb les mans a la cara.
En Faust s’ha quedat fet un poema. Almenys, però, no canta.
- Felicitats!- el felicita el dimoni.- Acabes de fer plorar una noia. A vegades em sorprens.
- Quina ficada de pota - diu en Faust- I què fem, ara?
- Home, aquesta també està molt bona – opina en Wagner.
- Calla, Wagner, no siguis animal – el renya en Faust.
- Li podríem cantar una cançó igualment- proposa el dimoni-. Ara ja som aquí, i a més a més així potser ens dirà on viu l’altra.
- Mira, deixem-ho estar- diu en Faust-. Sabeu què farem? Marxar. Però abans li deixarem un missatge gravat en un arbre perquè així, quan el llegeixi demà, o quan sigui, potser s’animarà una mica. És el mínim que podem fer.
- Un arbre?- diu en Wagner.
- Home, sempre pot ser útil- diu el dimoni.
Gravar missatges als arbres: bona idea. Ben mirat, el paper, com la fruita, ve dels arbres.
En Faust, en Wagner i el dimoni es posen a gravar a l’arbre. El missatge que deixen per la posteritat és força llarg, i incomplet, perquè quan estan a punt d’acabar-lo, arriba una canilla de gossos enrabiats i els ataca, amb la qual cosa han de deixar-ho estar tot i sortir corrent. De totes maneres, el missatge s’entén. Diu així:
Poncelles, ja us veuran quan sigueu flors
I a sota, la signatura:
A la Margarita. Uns sincers admir