6.- Un operari molt particular


  

En Wagner és un homenet esquifit, sec, amb cara de rèptil. És l’operari d’en Faust, sempre i quan es pugui mantenir dret, i sempre que hi sigui. Ara deu fer ben bé dos o tres dies que en Faust no li veu el pèl, i alguna cosa li diu que durant la major part d’aquest temps en Wagner se l’ha passada bevent. Alguna cosa com, per exemple, el fet que a la taula on en Wagner està dormint estigui plena d’ampolles buides.

Del no-res surt una sirena amb els cabells molt llargs, despullada, cantant una cançó d’amor. Vet aquí el que es pensa que està passant en Wagner just abans d’obrir els ulls i trobar-se assegut al bell mig del Runenberg. Quan se n’adona que, primer, no hi ha cap sirena ni cantant ni sense cantar, i segon, en realitat la sirena és en Faust que l’està cridant des de l’altra punta del bar, aleshores podem dir realment, si hi posem una mica d’entusiasme, que en Wagner s’ha despertat.

El camí que fa en Wagner des de la seva taula fins on seuen el dimoni i en Faust fa venir a la ment els desplaçaments de grans masses de terra. Amb el moviment d’aixecar-se de la cadira fa caure totes les ampolles que hi ha sobre la seva taula menys una, que atrapa al vol, i que, vés per on, és l’única a la que encara li queda alguna cosa per beure. En Wagner s’acaba l’ampolla, se’n desfà, i amb l’entusiasme revifat, es llença com un boig contra la multitud que s’interposa entre ell i el seu futur seient. L’objectiu és difícil, però està de sort: hi ha un home molt amable que li dóna un cop de mà fent-lo volar en la direcció correcta. Fer els metres finals arrossegant-se per terra costa, però en una última instància arriba, es posa dret, s’espolsa la roba, es pentina amb les mans, s’asseu adoptant un posat de màxima dignitat possible, i diu:

-   Però Doctor, què hi feu aquí?

La cara d’en Faust s’assembla a la que tindria un home que acaba de veure aparèixer una sirena.

-   Que què? I tu? Què hi fas, tu?
-   Jo? Ja ho veieu, aquí, fent la cervesa...
-   No és per res, però jo diria que més que fer-la, el que fas és beure-te-la.

L’explosió de pura alegria que inunda en Wagner només és comparable a l’atac d’histèria que a vegades sobrevé a certs animals un cop s’han pogut escapar pels pèls de l’atac d’un predador. Quan comença a moure’s rient com un trastornat, i a donar cops contra la taula amb el cap ja l’assumpte comença a adquirir trets preocupants en un aspecte clínic.

-    Veig que estàs de bon humor- observa en Faust.
-    Ai sí, ai sí- diu en Wagner, eixugant-se les llàgrimes-. I aquest- afegeix, assenyalant el dimoni-. No deu pas ser aquell que tots sabem...
-    Wagner, si us plau! Així et dirigeixes al príncep de les tenebres?
-    Ai, perdoneu, perdoneu...- diu en Wagner, excusant-se-. Només que no me l’imaginava així...

Durant uns instants, en Wagner està quiet i tranquil. Després, hi torna.

-   Valga’m Déu!- exclama-. Però si sembla espanyol, o italià!

Es parteix de riure una altra vegada.

El dimoni, que fins ara estava ocupat en els seus assumptes, que per cert, són els de tots, quan veu en Wagner rient amb tanta èmfasi es deixa encomanar per l'alegria, i també es trenca de riure. “Io sono il diavolo!“, diu, recargolant-se com una mala cosa, i fent plorar de riure encara més a en Wagner, el qual, guiat per un impuls incontenible, no se'n pot estar de fer la comèdia d’agenollar-se davant seu i fer-li un petó a la mà, acte que el dimoni troba d’allò més simpàtic i la mar de graciós. En Faust també s’ho passa bé, però a la seva manera.

Al cap d’uns quants allegros i uns quants vivaces, la festa decreix. Menys mal, perquè això acabaria semblant una reunió de torrats.

-    Va, bevem, que tinc una mica de set- diu el dimoni, que té ganes de fer més xivarri.
-    Cambrer! -  crida en Wagner, recuperant l’entusiasme de cop-. Ja ho has sentit! Una ronda per aquests senyors! I que no sigui d’aquell pixum de gat que guardes... Ja et conec jo a tu!

I el “cambrer“, que en aquells moments estava taral·lejant la tonada d’una coneguda cançó popular, es posa d'immediat a remenar per sota el taulell. En cap moment perd la porta de vista, però: algun problema està a punt d’entrar al bar.