10.- Al restaurant
Primer era una bassa d’aigua calenta, després va ser un balneari, més tard hi van muntar un palau, i ara és un restaurant per anar-hi a menjar. El personal està compost per: un pianista alcoholitzat que entre peça i peça fa de sommelier, la resta de l’orquestra, vint-i-cinc cambrers uniformats amb jaquetes vermelles, i a la cuina, un equip de deu velletes l’edat de les quals oscil·la entre els 70 i els 80 anys. L’excitació davant de la imminent arribada del dimoni més un convidat es nota fins i tot en la fressa que fan les copes quan dringuen entre elles.
- Ai, que ja arriba...
- Ai, quina il·lusió...
- Vaig a afinar el piano...
Per poder baixar al menjador des de la immensa porta de bronze que obre i tanca el restaurant hi van construir una petita escalinata que fa dues vegades la que hi ha a Versalles. Perquè, com s’hi menja, no és clar, però pel que fa al luxe i als despropòsits és innegable que s’ho han treballat de valent: el que no és de marbre, és d’or, el que no és d’or, és de marbre, i tots els mobles són, i encara ho seran més, antiguitats d’un valor incalculable. Tan òptimes arriben a ser la sofisticació, l’elegància, i la qualitat dels materials, que per no desfer l’ harmonia i aconseguir mantenir una mesura apropiada entre l’entorn arquitectònic i l’ésser humà, fins i tot la clientela està formada exclusivament per membres de l’alta societat.
L’atmosfera bull igual o més que les salses que hi ha dins les olles i les cassoles. El tràfec de gent recorda un formiguer en un dia de mercat. I encara han d’arribar el dimoni i en Faust...
- Tres sets a la dotze!
- Cinc tresos, un set i dos cincs a la u!
- Vuit vuits a la vuit!
- Atenció! Em sembla que ja arriba!
- Vejam! Ai, sí que és ell, sí que és ell...
- Ai, ai, ai, ai, quins nervis!
- Atenció! Cadascú al seu lloc!
I així comença el desplegament tàctic del “comitè de recepció”. Ningú demana que una desfilada duta a terme per un grup de professionals pertanyents al ram de l’hostaleria sigui com les que feia el setè de cavalleria, per exemple, però una cosa és no saber portar el pas gaire bé, i l’altra ser la clau que ha d’obrir les portes de l’apocalipsi. I tot, per culpa del de la tuba.
L’home de la tuba és el que fa que s’esguerri tot. El pobre home estava tan ocupat en carretejar el seu recargolat instrument que s’ha despistat durant una mil·lèsima de segon, i ha perdut la sincronització. Error comprensible, tenint en compte les dimensions de la seva eina, però fatal, perquè just rere seu arriba lleuger com una gasela ni més ni menys que el mestre que fa anar el triangle, el qual entra en tromba, perd l’equilibri i cau a terra. A partir d’aquí és incomptable el nombre de persones que ensopeguen contra aquest del triangle, encara que des de terra no pari de fer sonar els seus recursos com un posseït per tal de donar un senyal d’avís. El primer a fer-se mal de veritat és un dels cambrers, que volent evitar topar amb una de les velletes que ha topat amb una de les velletes que ha topat amb el del triangle fa un gest dolent, rellisca i enfonsa el cap dins d’una timbala que sembla que tingui vida pròpia. Els estralls que arriba a fer aquest home momentàniament cec no es poden ni enumerar.
Quan s’obre la pesada porta de bronze, i apareixen el dimoni i en Faust, el panorama amb què es troben és el següent: tothom està situat al seu lloc, la majoria tirats pel terra; l’orquestra comença a tocar un rèquiem, encara que amb una timbala de menys; els cambrers ballen i a paren taules alhora, menys el que té la timbala al cap; les velletes han aconseguit replegar-se a primera línia, i es dediquen a repassar en Faust i al dimoni, i a riure per sota el nas, com si haguessin vist un home despullat per primer cop. Amb tot això, la gent que estava dinant saluda a l’estil militar.
En Faust no s'esperava cap mena de recepció, i no sap què fer davant d’aquesta situació tan colpidora, o sigui que es limita a quedar-se palplantat amb la boca oberta. El dimoni, en canvi, se'n va directe a fer petons i pessigolles a les velletes.
El número ha arribat a la seva fi. Els cambrers fan volar per última vegada les safates, i al crit de “La taula està a punt! La taula està a punt!” es treuen les jaquetes i les deixen a terra formant una catifa que va des d’on són en Faust, el dimoni i les velletes fins a l’única taula del restaurant que no balla. Quan para la música, les recullen, les jaquetes, donant per acabat l’espectacle.
- Au, va, macos- diu una de les velletes a en Faust i al dimoni, ara que tot està més tranquil-. Aneu a seure, que us portaran el dinar.
Abans de tornar a la cuina, totes les velletes, una a una, fan una manyaga al dimoni i a en Faust. Quan es queden tots dos sols, en Faust li demana al dimoni a què és deguda aquesta rebuda tan inesperada i alhora tan agradable.
- A mi no em miris – li contesta el dimoni-. Jo també és el primer cop que vinc.