divendres, 4 de novembre de 2011

23.- L’enquesta




Que algú expliqui on s’amaguen els mecanismes de l’art de la seducció en l’acte de posar-se a cantar sota el balcó de la noia que t’agrada perquè així puguin gaudir dels teus talents artístics ella, la seva família, els seus veïns i qualsevol pobre desgraciat que hagi tingut la mala sort d’anar-se a trobar en un mal lloc i en un mal moment. Com demostra el fet que les dones també acostumen a cantar cançons d’amor davant dels portals de les cases dels seus pretendents, la tàctica és bona, especialment si vas borratxo de dalt a baix i t’acompanyen un parell d’amigots amb la declarada intenció de donar-te un cop de mà. És ben bé que en temes d’amor i de fe, la raó més val que calli i no digui re.

Vet aquí en Faust, mudat com no ho havia estat en la vida, net, polit, amb el pit ample i el cor alegre, la voluntat ferma, l’esma concentrada, l’ànim decidit, el cap ben situat i borratxo com una cuba. El recolzen per un costat en Wagner, que no es pot estar quiet i dret alhora, i per l’altre el dimoni, de qui no es pot assegurar que vagi tan borratxo com sembla, però que tant li fa, perquè segur que és perillós igual. Tots tres van carregats amb diversos instruments musicals de diverses mides i formes, i estan completa i absolutament perduts. Tant, que si no ho arreglen ràpid, encara s’hi quedaran atrapats, en la perdició.


-    Allà!- exclama en Faust com aquell que veu terra– Salvats!


La salvació a què es refereix en Faust està materialitzada en la figura d’una dona que s’està dreta enmig del carrer. La pobra dona ve de comprar per a tota la família, i ara està reposant una mica perquè el sac de patates que porta com a mínim pesa com tota la seva família plegada. Diuen que l’amor comporta molts sacrificis, i pel que es veu, també penitències. Això sí: té unes cuixes molt maques. Ningú no diria que ha parit quinze fills. Quinze fills, i ni un que ajudi la seva mare. Demà menjaran patates.

En Faust, en Wagner i el dimoni se'n van cap on són la dona i el seu sac com un eixam d’abelles, xiuxiuejant i tot fent esses. Es veu que les abelles, en el seu llenguatge, quan formen un vuit significa que han trobat flors que iran bé per fer mel. Si el vuit és petit vol dir que n’hi ha poques, i si és gran, que n’hi ha moltes, o poquíssimes, si donat el cas a les abelles els hi ha donat per fer-se les iròniques. De totes maneres, en Faust i els altres fan esses, no vuits.


-    Perdoneu, senyora- per fi li diu en Faust a la dona del sac- Ens han dit que per aquí viu la Margarita. No sabríeu pas dir-nos exactament a on?


Primer, la dona respira tranquil·la, perquè comprova que en Faust i els altres no volen res dolent d’ella. Després, es permet ser suspicaç. “Què volen ara aquests, de la Margarita?“, pensa. No té gaire clar si ha d’ajudar en Faust o no, però després de tot, com que la Margarita tampoc no és filla seva, com que a última hora la noia està més que segura a casa seva, i com que en Faust i els altres tampoc semblen, ara que hi ha parlat, gaire perillosos, decideix contestar. “Les patates no es pelen soles“, a més a més, afegeix al seu raonament.


-    La Margarita? Home, just en aquesta casa n’hi ha una, de Margarita.


I sense dir res més, que tampoc es tracta de posar-se a fer petons i muntar un sopar, que ja ha fet prou i que hi ha feina, ella, la dona de les patates, la de les bones cuixes, mare de quinze fills, la salvació materialitzada d’en Faust, es carrega el seu sac enorme i se’n va a casa. Viu en una pujada.

Així, en Faust, en Wagner i el dimoni, gràcies a l’ajut desinteressat de la senyora de les patates, poden per fi encarar amb una mica de cos una missió que ja d’entrada era una bogeria, però que tal com anaven les coses a més a més era una bogeria inconsistent. Sembla que al final les ànimes del purgatori han trobat una pista, o que el nàufrag que està en una illa deserta ha ensopegat amb una serra, o que després de donar-hi moltes voltes, la mosca caçada ha vist un punt dèbil en la teranyina.

 Som-hi, doncs.



Cap comentari:

Publica un comentari