22.-El renaixement d’Adam
Hi ha una sèrie de preceptes estètics universals que estableixen quina és la manera correcta de sortir dels llocs segons la funció que tenen. Així, per exemple, se sap que la millor manera de sortir d’un cinema és molt a poc a poc, caminant com una tortuga i badallant com un hipopòtam. La millor manera de sortir d’una comissaria de policia o d’uns jutjats és amb les mans a la butxaca i xiulant, encara que en aquest cas podríem trobar altres opcions igualment vàlides. No hi ha dubtes de quina és la millor manera de sortir d’un col·legi: corrent, cridant, i si portes un entrepà embolicat amb paper de plata, millor que millor.
Entra el vell Wagner en escena. Es posa tan content de veure els seus amics fent carreres per sortir de l’escola que deixa estar la pilota i va a reunir-se amb ells. Canvia d’idea, però, just quan se n’adona que en Faust i el dimoni l’estan assenyalant amb el dit.
- Atrapem en Wagner! Atrapem en Wagner!- criden en Faust i el dimoni.
La fugida, la persecució i la caiguda final d’en Wagner sens dubte esdevé un capítol de dimensions èpiques.
- M’heu fet mal...- diu en Wagner.
- Va, Wagner, no exageris.
Fa molt bon temps, és el capvespre, una hora agradable per anar a passeig, sol o en companyia.
- Anem a fer un volt per aquests carrers?- diu el dimoni.
- D’acord- diu en Faust.
- Anem-hi- diu en Wagner.
Així, en Faust, el dimoni i en Wagner, se’n van a passejar. A caminar sense cap motiu, sense pensar, sense ni parlar… Hi ha res millor?
- He estat cec- diu en Faust, al cap d’una estona de passeig.
Ja hi som. En Wagner es mira al dimoni amb una expressió que vol dir: “Però què diu aquest ara?“, i el dimoni li torna la mirada i el contesta amb una altra expressió facial, una que més o menys vindria a voler dir: “No me’n parlis, no me’n parlis...”.
- He estat tota la vida buscant la resposta equivocada.- prossegueix en Faust-. Cada dia aixecant-me i preguntant-me: “Però què hi faig jo aquí? Per què estic aquí?“. Mentrestant la vida se m’escapava. No volia admetre el que em feia tanta por. En el fons era la timidesa, el que em perdia, i l’arrogància de no voler acceptar que també jo, en Faust, el gran doctor Faust, sóc un fill de l’amor.
Si mai aneu a la ciutat on vivia en Faust, aneu al centre i busqueu un plaça amb un pou de color blau. Diu la llegenda que si acostes l’orella al pou, encara pots sentir les riallades d'en Wagner i el dimoni.
- Rieu, rieu, estimats amics. Però jo he trobat el sentit de la vida. De fet, sempre l’havia tingut al davant. Ara només us he de demanar un favor. Ja sabeu que jo no en sé res de les dones. Us demano si us plau que m’ajudeu a estar i viure amb el meu amor.
El dimoni i en Wagner encara estan rient.
- El teu amor?- pregunten, entre rialles-. I es pot saber quin és, el teu amor?
- Margarita- mormola en Faust, molt seriós.
I després, per tal d’esvair qualsevol dubte que hi pugui haver, amb veu alta i clara, diu:
- Margarita es diu el meu amor.
FI DE LA PRIMERA PART