divendres, 4 de novembre de 2011

41.- El mirador




Sens dubte, en Faust i la Margarita s’han perdut. No passa res: si s’haguessin perdut per la muntanya o en un bosc de veritat seria per alarmar-se, però aquest jardinet que ha fet desorientar la nostra parella el travesses en mitja hora sense voler. Una altra cosa és que ells ho sàpiguen, o que siguin uns inconscients acabats, o que arribi la nit.

El camí que travessa el bosc és com una autopista amb només una petita sortida que porta al mirador. Fins allà s’hi arriben en Faust i la Margarita, per trobar-se amb un espectacle que els deixa tan atuïts que han de seure a l’herba.


-    Adoro les postes de sol- diu la Margarita
-    Jo també- diu en Faust.


Efectivament. Perduts en la nit.


-    Margarita- pregunta en Faust, fent el burro- A on va el sol?
-    El sol va a casa seu. On vols que vagi? No veus que es fa tard?
-    I on viu? Sota terra?
-    Sí, viu sota terra, però en un lloc preciós on sempre hi ha llum, i moltes flors que fan molt bona olor.. I té una font d’aigua molt fresca...


Aleshores, sense cap motiu, com acostuma a passar amb les històries d’amor, la conversa pren un to seriós.


    -    Margarita...
-    Què?
-    Què sóc, jo, per tu?
-    La meva musa.
-    Va, no, de veritat, què sóc jo per tu?
-    Ai Faust, que ets pesat quan vols. Tu què et penses que hi faig, jo aquí? Mira saps què busco, jo? Jo busco un home que sigui un bon pare pels meus fills, que m’entengui, que m’estimi, que em faci costat en els moments difícils, que sigui treballador, un home amb qui formar un equip, amb qui compartir les misèries i les alegries que segur que ens donarà la vida. I tu ?
-    A mi ja m’està bé.
-    Ja t’està bé?
-    Ja m’està bé, per preguntar.


Després en Faust continua.


-    Saps Margarita? No em puc imaginar la vida sense tu. Ets la meva amiga. Ets... bé... la meva dona. Ets el meu complement. Tu en tens més de complements, i jo també, però si tu vols, nosaltres podem ser els nostres respectius complements directes.
-    Que sí que vull.
-    Segur que vols?
-    Que sí. I tu? Segur que no te’n cansaràs de mi?
-    No, jo no em cansaré mai de tu. Si tu vols.
-    No, si tu vols.
-    No, si tu vols.


Aquesta relació promet.


-    Margarita- diu finalment en Faust- Anem a casa?
-    Sí Faust, anem a casa.
   
“Anem a casa“, diuen. Com si fos tan fàcil. Que es fa fosc!
De sobte, una figura alta, encorbada, amb la cara pàl·lida, els cabells llargs, tota vestida de negre, apareix d’entre les tenebres.


-    Sant Antoni, quin ensurt!- exclama la Margarita, presa del pànic.
-    Ei, noi, perdona- diu en Faust- Saps com se surt d’aquest bosc?
-    Quin bosc?- contesta el desconegut- No ho sé. Heu de tornar a agafar el camí. Podeu anar cap amunt o cap avall, i ja sortireu. No ho sé. Depèn d’on hàgiu d’anar.


I així, gràcies a aquest inestimable i inesperat ajut, en Faust i la Margarita podran passar la nit, ara sí, a casa.






Cap comentari:

Publica un comentari