divendres, 4 de novembre de 2011

42.- A casa




La llar de foc del menjador marxa a tota màquina. La Margarita, però, en aquest moment no està gaudint del foc del menjador, sinó del de la cuina, que avui se’ns ha posat a fer el sopar. La Margarita en sap molt de cuinar. I de parar taules, rentar plats, controlar els moviments de la caixa... Resulta que els seus pares tenien un restaurant, Chez Paolo, les millors pizzes fora de Nàpols. No és d’estranyar, doncs, que sigui una artista fent anar els focs. A tall d’exemple, per comprovar la sal ja en té prou fent servir només l’olfacte, és una gran mestra. Així, la Margarita comprova la sal, i quatre coses més, i quan veu que tot està controlat, se’n va ballant i fent saltironets a veure què coi està fent el seu Faust.

Com no podria ser d’una altra manera, en Faust està al sofà encantat mirant el foc. O més que encantat, podríem dir que està en un estat d’alienació molt crític, tant que la seva pròpia integritat física corre perill. De fet, el cert és que ni se n’adona que està encès, i camí d’acabar cremat si ningú no apaga les flames que li pugen alegrament per la roba dels pantalons.


-    Faust!- crida la Margarita, corrent a apagar-lo.


Deixant-se portar per un instint de supervivència que ha perviscut en l’home des dels inicis dels temps, en Faust està molt content de tenir la Margarita al seu costat. És més; no sabria dir el perquè, però li fa molta gràcia que li estigui donant cops a la cama.


-     Hola, amor meu- li xiuxiueja.


La Margarita apaga en Faust en un moment. Quan té la feina feta, s’asseu una estona al seu costat, al costat de la torxa humana, molt tranquil·la i alleujada. Triga només uns segons a llençar-se sobre els cabells d’en Faust com una boja.


-    Ai, Faustet, Faustet...- li va repetint, mentre el pentina i el despentina.


Al cap d’una estona d’estar jugant amb el cap d’en Faust, a la Margarita li agafa un rampell, i surt corrent cap a la cuina. En Faust es torna a quedar tot sol mirant el foc, de ben a prop. De sobte truquen a la porta, i en Faust, tot i la seva desconnexió del món real, s’aixeca per anar obrir. Sembla com si en el seu estat gairebé hipnòtic algú l’hagués estat educant per respondre així en el moment que sonés un timbre.




Cap comentari:

Publica un comentari