divendres, 4 de novembre de 2011

15.- El secret de veritat de les capses





En Faust ja gairebé ha acabat de treure les lletres de les capses. Semblaria que hauria d'estar molt enrabiat, amb ganes d’arreplegar totes les lletres i cremar-les, però no, la veritat és que fins i tot està de bon humor. Després de tot, la recompensa que li espera tampoc està tan malament: ni més ni menys que la resposta a la pregunta que s’ha fet cada dia de la seva vida.

El dimoni ha fabricat una mena de tarima des d’on es pot llegir bé la gran revelació. Està esperant que en Faust acabi, amb impaciència.


-    Va, Faust!- el crida, animant-lo.


En Faust treu l’última lletra de l’última capsa: és un signe d’exclamació. El posa al seu lloc, i se’n va corrent cap on l'espera el dimoni.


-    No miris, ara, eh?- li diu el dimoni a en Faust.
-     Noo.


En Faust arriba a la tarima i s’hi enfila. Abans de que es pugui girar per veure el missatge que hi ha escrit, el dimoni l’agafa i li tapa els ulls amb els mans. Després el dimoni el situa en una bona posició, per quan en Faust ja pugui mirar.


-    Estàs preparat?- li diu el dimoni.
-    M’he passat la vida esperant aquest moment. Estic preparat.


Amb suavitat el dimoni li treu les mans dels ulls. En Faust els té tancats. Són molts anys errant, perdut, desemparat com un nen orfe que passa la nit al carrer. A poc a poc obre els ulls. Per fi! Per fi ho sabrà, per fi obtindrà el que sempre ha desitjat! I llavors llegeix el següent:




Lanquan li jorn son lonc en mai
m’es belhs dous chans d’auzelhs de lonh,
e quan me sui partitz de lai
remembra·m d’un amor de lonh.
Vau de talan embroncx e clis,
si que chans ni flors d’albespis
no·m platz plusque l’iverns gelatz.

Ja mais d’amor no·m jauzirai
si no·m jau d’est’amor de lonh:
que gensor ni mellor no·n sai
ves nulha part, ni pres ni lonh.
Tant es sos pretz verais e fis
que lai el reng dels Sarrazis
fos ieu per lieis chaitius clamatz!

Iratz e jausens m’en partrai,
s’ieu ja la vei l’amorv de lonh;
mas no sai quoras la veirai,
car trop son nostras terras lonh:
assatz i a pas e camis,
e per aisso no·n sui devis.
Mas tot sia cum a Deu platz!

Be·m parra jois quan li querrai,
per amor Dieu, l’alberc de lonh:
e, s’a lieis platz, alberguarai
pres de lieis, si be·m sui de lonh.
Adoncs parra.l parlamens fis,
quan drutz lonhdas er tan vezis
qu’ab cortes ginh jauzis solatz.

Ben tenc lo Senhor per verai
per qu’ieu veirai l’amor de lonh;
mas per un ben que m’en eschai
n’ai dos mals, quar tan m’es de lonh.
Ai! Car mes fos lai pelegris,
si que mos fustz e mos tapis
fos pels sieus belhs huelhs remiratz!

Dieus que fetz tot quant ve ni vai
e formet sest’amor de lonh,
mi don poder, que cor teu n’ai,
qu’ieu veia sest’amor dee lonh,
veraiamen, en tal aizis,
si que la cambra e·l jardis
mi resembles totz temps palatz!

Ver ditz qui m’apella lechai
ni deziron d’amor de lonh,
car nulhs autres jois tan no·m plai
com jauzimens d’amor de lonh.
Mas so qu’ieu vuelh m’es atahis;
qu’enaissi·m fadet mos pairis
qu’ieu ames e non fos amatz.

Mas so qu’ieu vuelh m’es atahis.
Totz sia mauditz lo pairis
que·m fadet qu’ieu non fos amatz!


-    Maco, oi? – diu el dimoni.


En Faust es posa les mans a la cara.


-    Faust, què et passa?- pregunta el dimoni- No entens què diu, o què tens?

En Faust està a punt de plorar. Està cansat, deprimit, desconsolat. A la fi, amb un bri d’energia, diu:


-    No, no entenc res! L’únic que entenc és que he estat tot el sant dia traginant caixes i que tu a canvi només m’has donat un entrepà.


I després es deixa caure a terra com un plom, i comença a agafar grapats de sorra, i a mirar-se les mans plenes de sorra, i a renegar de la vida, i a renegar d’ell mateix, i a plorar, fins que la mà del dimoni cau sobre el seu cap, i amb les veus d’un milió d’ànimes penitents, el rei de l'infern clama:


-    Beneïda sigui la teva ignorància, Faust l’imbècil! I lloat sigui aquest dia per sempre! Perquè tu, i no cap altre, ets, a la fi, l’escollit!

Cap comentari:

Publica un comentari