divendres, 4 de novembre de 2011

50.- Pròleg





L’aire és pesat. Un mínim de claror es filtra per les esquerdes que no poden evitar els porticons, la justa per poder insinuar els contorns de les formes, i així crear una il·lusió de vida que seria del tot inexistent en una habitació expressament hermètica. A efectes pràctics, però, si hem de trobar indicis reals d’existència, ni la llum ni l’aire no tenen rellevància, per si mateixos: a la fi, el que acaba revelant la presència del temps, són els sons provinents de la respiració d’en Faust, i tal vegada, els que infligiria el lent avanç de la penombra.

En Faust ni es va treure la roba quan es va estirar sobre el llit. Es va adormir, tot i que hauria pogut jurar que no tornaria a dormir mai. Ara està despert, de nou, i roman immòbil, mirant el sostre, igual com uns enamorats mirarien les estrelles. Al final s’incorpora, es queda assegut en un costat del llit, es fixa en la buidor que té a les mans, i diu:


-   No hi ha res com, després de somiar tota la nit en la teva dona, veure un cop despert que està morta per començar un nou dia.


La porta de l’habitació s’obre. Entra la llum i amb ella el dimoni, però sense gosar massa, ni l’una ni l’altre. El temps va lent, com si li costés tirar endavant sense un objectiu clar.


-   Faust?- pregunta el dimoni- Estàs despert?


Segurament, el silenci no és mai una bona resposta, però en Faust ja en té prou alçant la mirada per delatar la seva atenció, i en definitiva, el seu estat conscient. Amb un lleu moviment n'hi ha prou perquè els seus ulls s’exposin: mostren tota la seva fragilitat, i també la resignació, l’assumpció de la impossibilitat de rebre ajut o consol.


-   Com estàs? Estàs bé?- pregunta el dimoni-  Saps? Aquesta nit és la nit de Walpurgis. Ja sé que t’és igual, però mira… A la Margarita li hagués agradat, que celebressis la nit de Walpurgis, saps? Bé, amb això no vull dir res… Només que a la Margarita no li agradaria veure’t així… Saps? Podríem anar a fer un volt. No ho sé, el que tu vulguis. Sé que és difícil, però has de mirar d’animar-te una mica. Mira, només vull que sàpigues que pots comptar amb mi, pel que sigui, ja ho saps.


En Faust es mira el dimoni, agraït. Després li sobrevé una ombra per la cara, estira els braços, i tot fent un esforç per ser amable, li diu al dimoni, somrient:


-   Saps? Estic bé.


Cap comentari:

Publica un comentari