2.- En Faust

Irromp en Faust, i els inferns el segueixen. Va vestit com un monjo, però com que en una mà hi porta un punyal i en l’altra una gallina, té més l’aire de ser un carnisser que s’ha tornat boig que no un home que ha decidit dedicar la vida a la recerca de la pau espiritual. És clar que també passaria per un monjo dels que treballen a la cuina, que també n’hi ha. 
 

És complicat agafar una gallina amb una sola mà. Les gallines tenen bec i urpes, com les àligues: quan creuen que estan en situació de perill, deixen de ser els animals amables de sempre, i es converteixen en unes bèsties salvatges, ferotges i assedegades de sang. Vet aquí més o menys la conclusió a què està arribant en Faust, mentre mira d’escapar-se dels atacs precisos que no para d’infligir-li la gallina a les mans, els braços i part de la cara.

Quan la gallina veu que en Faust no suposa cap amenaça important, para de fustigar-lo. La bestiola tindrà els seus defectes, però després de tot no deixa de ser un animal senzill i noble que no sent cap mena de plaer amb la crueltat. Se’n va a buscar cucs, o a fer alguna d’aquelles ximpleries que acostumen a fer les gallines, o els animals de granja en general. Mentrestant, en Faust, es llepa les ferides; a terra, vençut, desmoralitzat, incapaç d’atrevir-se amb res que impliqui un esforç físic, es sent com un vell de tres-cents anys.

En l'aspecte físic, en Faust té una retirada important amb en Montgomery Clift, i més la hi tindria si en Montgomery Clift hagués fet més papers de monjo. Perquè us féu una idea de fins on arriba aquesta semblança inquietant amb el llegendari actor, sapigueu que just acabat de néixer ja tothom coincidia a dir que en Faust era clavat a en Montgomery Clift. Hi havia un matís, però: en Faust era molt més lleig. Al col·legi, els seus companys s’ho passaven d’allò més bé dient-li: “Montgomery Clift en lleig! Montgomery Clift en lleig!“. A la seva mare, quan la gent la parava pel carrer per mirar, tocar, i remenar aquella petita criatura tan maca, li agradava presumir de fill tot dient: “Serà una criatura celestial o un error de la natura, però que em pelin aquí mateix si no és igual que en Montgomery Clift!“. Tot i aquesta poderosa càrrega, s’ha de dir que a en Faust particularment mai no li ha preocupat en excés ni amb qui s’assembla ni amb qui es deixa d’assemblar i, ara mateix, segur que té un tipus de preocupacions molt diferents al cap.

Per dur a terme un ritus d’invocació al diable que funcioni són indispensables tres coses: la sang d’un animal verge, una ambientació adequada, i més que res tenir les suficients ganes d'embarrancar-se en una empresa de resultats tan imprevisibles com aquesta. De ganes, a en Faust no li’n falten: s’aixeca de terra, reuneix les forces que li queden juntament amb un bon nombre d’objectes punxants i tallants, i en el moment que l’ocasió sembla més propícia, es llença a per la gallina cridant com un foll.

La mata a la primera. La sang s’escampa i s’escampa. Tot va bé.