1.- El laboratori d’en Faust

Tothom sap què és la simetria. La simetria vindria a ser, segons el diccionari, la proporció adequada de les parts d’un tot entre elles i amb el tot mateix. Per posar un exemple, és el primer que s'aprecia quan observem unes ulleres, un croissant, uns sostenidors, etcètera. Doncs bé; és clar que la simetria i l’arquitecte que va dissenyar la sala on ens trobem no eren el que es diu amics de l’ànima.

Si la paret nord ens presenta uns carreus perfectament tallats i polits i disposats de forma ordenada, la paret sud és un malson de carreus, un autèntic infern de carreus en convulsió. En qualsevol lloc aquest petit homenatge al caos seria un motiu més que suficient per agafar i tirar-ho tot a terra, però aquí la broma no passa de ser un tímid avís de l’espectacle més delirant i salvatge que mai cap ment malaltissa hagi arribat a concebre. La paret nord està ornamentada amb un fris continu d’arcuacions, suportades en un sol carreu, a partir d’un sistema de mènsules; la paret sud, per la seva banda, no té ni frisos ni arcuacions, però sí en canvi tres pilastres gegants, aixecades per muntar-hi uns arcs torals, per afegir-hi més carreus, o vés a saber per a què.

La sala és, però, gran, d'uns cent metres quadrats, i en principi està destinada a la lectura i a la investigació. Aquí és on en Faust s’ha estat fent malbé el cervell i la vista intentant treure l’entrellat d’aquells petits misteris que ens acompanyen durant la vida. Però només en principi, perquè ara mateix el laboratori no es reconeix.

On hi havia taules, cadires, arxivadors, baguls i caixes, ara no hi ha res. Els llibres, i n’hi havia molts, als prestatges, pel terra, pertot arreu, també s’han fos, se n’han anat, com si hagués arribat un moment que ja no tinguessin res a dir. A la sala sempre hi havia alguna espelma encesa, no fos cas que la foscor s’escampés per terrenys pertanyents a l’esperit o a la raó; ara n’hi ha més de mil, i estan totes col·locades de manera que no se’n pugui apagar cap si de sobte es presenta un cop d’aire inoportú. “Agraeix el vent la vela, no així l’espelma“, deia aquell. És possible, però, que el que més destaqui en la nova decoració de la sala siguin els símbols satànics que en Faust ha pintat a terra.