divendres, 4 de novembre de 2011

26.- Faust enamorat





Un cop al cor. Una punta de glaç que et travessa sencer fins arribar al més profund de la teva ànima. Quin és l’actor que pot ocultar el seu mal d’amor?

Abans que la primera fulla d’heura toqui a terra, en Faust ja s’ha estripat tota la roba que porta, i s’ha arrencat mitja cabellera. Després ve la follia, i anant mal dades, el suïcidi. Però és molt millor un enamorat no correspost que una parella ben avinguda. I per dues raons. Primera, perquè suportar-lo no és tan pesat, ja que com a molt pot passar-se la vida de passeig com l’holandès errant, sense molestar en excés ningú, res de petonets, carícies i demés desordres públics; i segona, i la més important, perquè si un amant no correspost realment està molt desesperat s’acaba suïcidant, cosa que no faran mai els altres, que sempre estan mirant pel seu benefici, conspirant en secret, esquivant els contratemps que es pensen tenir a costa de qui sigui, i que arribats a l’extrem, serien capaços d’emportar-se per endavant tota la humanitat. Sí… Guardeu-vos-en de les parelles d’enamorats! Guardeu-vos-en!

Mentre en Faust s’esgarrapa la pell del cos, en Wagner va recollint els cabells del terra. Al dimoni se’l veu una mica cansat, i no se li pot retreure, donada la potent imatge que estan vivint els seus ulls. Decideix, tanmateix, intervenir-hi.


-    Podeu fer el favor de parar, tots dos?- diu- M’esteu fent emprenyar de veritat. Tu, aixeca’t i canta una cançó. I tu, imbècil, o et comportes o et prometo que tindràs motius per sentir-te desgraciat.


Amb el dimoni no s’hi juga. Hi jugaríeu vosaltres? Les seves paraules tenen un efecte immediat. Per una banda, en Faust para d’arrencar-se la pell a tires. No fa res més, però almenys no es fa mal. Per l’altra, en Wagner, amb tota la diligència, agafa la bandúrria i es posa a cantar.


-    Per què no m’estimes?- comença a cantar en Wagner.
-    No, Wagner, no, si us plau!- l’interromp el dimoni- Alguna cosa una mica més lleugera.
-    Ah, d’acord!- diu en Wagner- Ja ho he entès. Us cantaré una cançoneta que he fet jo mateix, vejam si us agrada.


I amb aquestes, s’aclareix un moment la gola, com un professional, i, au, tornem-hi, endavant amb la música.


Cantava el vell Friedrich
Enfilat dalt d’un tronc
Quan passen les noietes
Els hi faig: Ronc! Ronc!



Mare de Déu! El dimoni no es pot contenir el riure. En Faust sembla una estàtua que representa algú que es va quedar de pedra. La Margarita surt al balcó acompanyada de les seves amigues.


-    Wagner? Que ets tu?- diu la Margarita.
-    Bona nit, senyoretes!- saluda en Wagner.
-    Hola, Wagner! Ara baixem!






Cap comentari:

Publica un comentari