17.- L’aventura comença ara
Decididament, en Faust i el dimoni marxen del desert. A mesura que van avançant, el paisatge es va transformant en una estepa, amb elefants, girafes i nyus. Tot caminant arriben fins a un riu, i per travessar-lo, com que està ple de cocodrils, han de construir un pont rudimentari, i fixar unes cordes a una riba i a l’altra. Això rai ja ho fan, però el problema és que quan són a dalt del pont no poden acabar d’arribar a l’altre costat, perquè arriben uns pterodàctils, que els atrapen i se’ls emporten volant, i no els deixen caure fins molt més avall del riu, on hi ha els ràpids, a la cascada. En Faust i el dimoni s'enganxen a una branca que surt d’una cova que hi ha just darrera de l’aigua de la cascada, i després entren a la cova, que està plena de calaveres, maragdes i tabac de contraban, al costat d'una bassa d’aigua. Aleshores agafen tant d’aire com poden per tal de poder bussejar per la gruta inundada on condueix aquesta bassa, on han d'esquivar els tentacles del calamar gegant que vigila la ciutat prohibida submergida que hi ha just abans d’arribar a la sortida, la que porta a la jungla. Quan són a la selva mengen alguna cosa, fins que han de fugir perquè els han vist uns tigres, i una tribu de reductors de caps. Van tan de pressa que en un moment es planten al peu de la muntanya dels Mil Vents, anomenada així per les nombroses tempestes de neu que s’hi donen dia i nit. Quan arriben al cim de la muntanya, s’estan una estona admirant el temple fet d’or massís, i després aprofiten per habilitar-se uns trineus en forma de rai que els ajudin a baixar el costat que els queda de la muntanya, encara que al final el que els ajuda a baixar és l’allau, i sobretot al volcà subterrani que els fa sortir disparats enviant-los directament al bell mig d’un hort d’enciams. Al costat de l’hort hi ha un prat, i dins del prat, comença un tut.
- És aquí!- exclama el dimoni.
L’entrada de la cova és tant estreta que abans de ficar-s’hi en Faust s’ha d’untar el cos amb oli, per relliscar. Per sort el dimoni anava preparat, perquè ja sabia que tard o d’hora l’oli seria indispensable.
- Repassem el pla- diu el dimoni.
- Una altra vegada?
- Sí.
I d'aquesta manera, tots dos comencen a recitar el pla.
1.-En Faust amb oli s’untarà
i així per la tuta relliscarà.
2.- En Faust una torxa encendrà
i així les serps espantarà.
3.- Al fons a l’esquerra hi ha l’arqueta;
en Faust l’agafarà amb la mà dreta.
4.- Amb l’arqueta en Faust recula;
Ràpid: no calcula ni especula.
5.- El dimoni espera en Faust a fora;
tots dos estaran bé a fora.
El pla és elaborat i sembla infal·lible. Quan en Faust entra a la cova, però, el que acaba passant és al següent: la torxa no se li encén, totes les serps del món el pessiguen, i l’arqueta l’acaba agafant amb la mà esquerra. En Faust triga una hora a sortir de la cova, i quan surt, és de color blau, perquè està a punt de morir.
- Em moro- balbuceja, als peus del dimoni-. Un final estúpid per una vida estúpida. Digues a tothom que no ho he sabut fer més bé. Almenys l’arqueta l’he aconseguida. Això no cal que ho diguis a ningú. Cuida d’en Wagner. Adéu, mestre. Ha estat bé.
- Faust, Faust, Faust...- diu el dimoni, somrient-. L’aventura està íntimament relacionada amb la precarietat, de manera que, com més precària és la teva situació, més aventurer ets. Pel que fa a tu, estigues tranquil, que no et moriràs pas. Dins de l’arqueta hi ha un remei per les pessigades de serp que fa meravelles.