divendres, 4 de novembre de 2011

46.- La llum del sol






La vida és negra, i el món, un taüt. Justament amb aquests pensaments tan gratificants en Faust es desperta del seu malson. A fora se sent cantar els ocells del matí, aquells que diuen que s’emporten les ànimes dels que han agonitzat durant la nit. La claror nuclear de l’alba té quelcom de maligne. L’autèntica llum del sol, aquella que dóna la vida, encara dorm, just al costat d’en Faust.



Com una lluna, la Margarita recull la llum del sol, i la transforma en un bé. Està dormint plàcidament, amb la boca oberta. Només de veure-la, a en Faust se li passen tots els mals. Se la va mirant, contemplant-la, deixant-se embriagar per la seva presència. Després, com que la Margarita no es desperta, la desperta ell.




-   Bon dia, amor- li xiuxiueja, fent-li un petó molt suau.

-   Hola- li contesta molt fluix la Margarita, adormida, somrient.


I després fan l’amor. 



Consumada una altra unió, entre una cosa i l’altra, ja és ben bé de dia. Si s’encanten gaire, aviat serà la tarda.



-   He de marxar- diu al final la Margarita, fent-li un petó a en Faust.- Va, surt, que vull fer el llit.

-   Ja surto, ja surto...




La Margarita fa el llit. Però de quina manera! Quin espectacle més encisador... Al compàs dels moviments de la Margarita, els llençols volen per l’aire, dominant-lo, fent-li saber qui mana en l’espai. Les formes es confonen, les ones amb les corbes, el viu amb el no viu, en una dansa miraculosa d’ombres i de llums. Els frecs de la roba sonen al mateix ritme que els batecs del cor de la Margarita, i també que els d’en Faust, que està extasiat. Els braços de la Margarita, elàstics i flexibles, llargs com dues ales, van sols, com el seu coll, com els seus malucs en estat de gràcia. Finalment acaba de fer el llit, d’una manera precisa i perfecta, com una llei de la natura, deixant en Faust embadalit com si hagués estat presenciant el bany d’una deessa de la bellesa, de la bellesa essencial, de la bellesa pura, de la bellesa permanent i eterna.




-   Llestos- diu la Margarita, acariciant per última vegada la seva obra perfecta.

-   Però que maca que arribes a ser- li surt de l’ànima a en Faust.




La Margarita i en Faust es fan uns quants petons, i alguna que altra abraçada potent.




-    Deixa’m, deixa’m- diu la Margarita rient- Que de veritat que he de marxar.




Uns quants petonets més, i sí, la Margarita se’n va. Abans de marxar, però, posa quatre ordres.




-   Faust, recorda que has d’anar a buscar les pastanagues! Ho sabràs fer, oi?

-   Sí! I tant, i tant…

-   Doncs fins després. Adéu!

-   Adéu, preciosa.



Tota la casa brilla.





Cap comentari:

Publica un comentari