divendres, 4 de novembre de 2011

LA NIT DE WALPURGIS








-   La nit de Walpurgis! La nit de Walpurgis!




Arreu es repeteixen aquestes paraules com repiquen les campanes en el casament d’un rei. Del cim més alt fins a l’abisme més profund, als carrerons més foscos o a la plaça major, a la selva més feréstega o al desert més àrid, a l’indret més xafogós, al país del fred, la veu és sempre la mateixa: “Ei, amic, és la nit de Walpurgis!“.



Els lladres no roben, els nens no dormen, les feres no cacen, demà no hi ha pa. Cap casa habitada, ni un vaixell sobre el mar; només la terra i l’herba, la terra, la terra… Walpurgis!



Walpurgis, Walpurgis
Més val que avui no et purguis
Demà no hi ha pa
- hip, hip -
Demà no hi ha pa
- un altre cop -
Demà no hi ha pa!

WALPURGIS!



La nit de Walpurgis és la nit de les bruixes. Les bruixes en tenen moltes, de nits, i de festes, i de congressos, però aquesta és la més important. Es celebra un dia a l’any, quan es conjunten Leo i Capricorn, i Leo es menja Capricorn. Aleshores hi ha un eclipsi, i surten tres llunes: una de plena, una de creixent i una de decreixent. Hi ha qui diu que també hi ha una lluna nova, però com que no es veu, no compta.



El punt de trobada per a la celebració de la festa de Walpurgis és una clariana que hi ha al mig del bosc, on hi ha un dolmen. Per la festa, es guarneixen els arbres amb flors de jardí, i al damunt del dolmen s'hi instal·la una torre molt alta amb un calze gegant al cim.



S'està fent de nit, i comença a arribar la gent. Els primers d'arribar són els pares amb la mainada, perquè tenen la sensació que si arriben abans, la festa també començarà abans. Els segueixen els solters casadors, perquè volen ser els primers a veure les noies, encara que el primer que veuen sempre són els pares amb els nens. Més tard arriba la resta, i els últims són el dimoni i en Faust.



Tota la gent es posa en rotllana al voltant de la torre, primer fent xivarri, i després en silenci. Al cap d'una estona de quietud, s'origina una dèbil remor, que a poc a poc va pujant de volum fins a convertir-se en un crit, unànime:




Volem el rei de les bruixes! Volem el rei de les bruixes!




Tothom sap que les bruixes no tenen rei, però aquesta nit fan veure que sí. De cop i volta, una veu ressalta entre els crits de la gent:




-   Mireu! Allà dalt!




A dalt d’un arbre molt alt s'hi pot distingir un petit foc encès. Al principi sembla una bola de foc que està viva, perquè no para de moure's, però quan la vista s'acostuma es pot comprovar que en realitat és un home brandant una torxa.




-   És el rei de les bruixes!- crida un.




Tothom mira l'home de la torxa que, efectivament, és el rei de les bruixes, encara que només ho sigui per una estona. Va vestit amb una corona de fusta, i amb una capa molt elegant, de pèl de mona. A més a més, el rei de les bruixes d'enguany no és altre que en Wagner.





-   Mira'l- li diu el dimoni a en Faust.

-   Ara sí que ho he vist tot- comenta en Faust.




En Wagner, en la seva qualitat de rei, des del cim de l'arbre, inicia un discurs:




-   Escolteu, germans!- diu, amb veu alta i clara- Demà ningú no recordarà res! Visca la llibertat!




S'esdevé la desgràcia: en Wagner perd l’equilibri, i cau arbre avall. Just abans d’estimbar-se, però, té temps de llençar la torxa, la qual, travessant el cel en forma de paràbola, acaba caient dins el gran calze, on es genera un foc que arriba fins al cel. És un foc diferent perquè és de color verd, i perquè fa dibuixos en forma d’ones en l’aire.



De la base del foc surten uns vapors que es concentren i baixen fins on es congrega la multitud. Són uns vapors màgics, que diuen que poden transportar a un univers superior: són uns vapors que col·loquen. Amb l'ajut dels vapors, la gent s'emociona, i es posa a recitar poesia.



El primer a recitar un poema és un pastor que ha vingut de la muntanya, i que declama el següent:




El viure m’és penombra

Gent s’ha mort

No sé quan em toca

A fora, plou





Després diu la seva un vell molt mudat que treballa a l’escorxador:




Et parlo i et dic

i et dic que t’enyoro bastant

i et dic que et ploro de tant en tant

i et dic i paro:

Si ets mort, ets sord





La carnissera també ha vingut:




No pujo

sinó baixo un camí de glaç

però aquest fred no et fa sentir viu

Va, morta, tanca la porta!





Unes paraules de l'enterramorts:




A mi la mort no em fa nosa

com no li’n fa a la planta

vull bons moments

Aquí s’acaba la cosa





Un dels solters casadors, que són els millors:




Vaig borratxo i vaig de tort

El sol em crema des del nas fins les celles

Em ressonen les orelles:

Saps qui s’ha mort?





L’amo del Runenberg li dedica uns versos a la seva dona:




Et faré un mausoleu

i seràs morta rica,

i si ve una abella i em pica,

saps què? te’n faré deu





No podia faltar l’home de la barraca del tir:




Faré un poema sobre la mort

Maleeixo la meva sort

No em puc queixar

Sento molta gent que crida

Perdó: he fet un poema sobre la vida





L'endevina que a estones és castanyera tampoc s’està de res:




T’explico la meva ciència?

Compta els morts

Compta els vius

Fes la diferència




Arribats a aquest punt, s'interromp el recital, perquè es sent, de lluny, el so d'un tambor.




-   Per fi!- diu el dimoni, que sap què està passant, i no té gaire interès per la lírica- Ja les tenim aquí!




De totes les direccions, surten les bruixes. La gent, quan les aconsegueix veure, s’aparta, perquè repten pel terra, i a més a més, van nues. Les bruixes arriben fins a la torre, s’hi enfilen, i es posen a invocar, com a elles els agrada.



-   Belcebú!

-   Mefistòfil!

-   Lucifer!

-   Satanàs!

-   Em demanen- li diu el dimoni a en Faust- Ara torno.






Així, el dimoni va a reunir-se amb les bruixes, per ballar. Bé, ballar, és un dir.



Les bruixes es llencen sobre el dimoni i comencen a llepar-lo, en un orgasme total. La multitud, veient l’èxtasi de les bruixes, també s’anima. Tothom es despulla, i després, es disfressa, amb la típica disfressa de la nit de Walpurgis: tot de pèls pel cos i la cara, i els llavis, els mugrons i els genitals, pintats de color vermell.



En Wagner, que està viu, ve a saludar en Faust. S’ha tret la capa i la corona.



-   Doctor, com esteu?

-   Bé, gràcies. I tu? T’has fet mal, abans?

-   Crec que em sortirà un blau- confessa en Wagner.

-   Tu, Wagner, maco- segueix en Faust, però canviant de tema- Jo ara marxaré.

-   Tan aviat?

-   Sí, noi. Ja arriba l’hora.

-   Vaja… Si no us sap greu, em sembla que us esperaré aquí.

-   És clar- diu en Faust, rient- Aquí, amb les bruixes!




En Wagner també riu, i després es posa seriós.




-   Doctor, no podeu marxar així.

-   Així com?

-   Amb aquesta roba…

-   Ah, perdona. Ja sé què vols dir.




En un obrir i tancar d'ulls, en Faust es despulla, s’enganxa pèls pel cos, i es pinta de vermell els llavis, els mugrons i els genitals.



-   Què?- pregunta en Faust- Millor?

-   Molt millor- contesta en Wagner.




Ara és el dimoni que ve a reunir-se amb en Faust i en Wagner. No sembla tan cansat com hauria d’estar.




-   Wagner!- diu, rient- Et reclamen!

-   En Faust ja se’n va…- comenta en Wagner.

-   Sí, és clar. Jo també marxaré- diu el dimoni.

-   Ja m’ho pensava- contesta en Wagner- Sempre em deixeu sol.

-   Au, va, no siguis com un nen petit.

-   Ja ho sabeu, no, que ha estat un plaer?- li diu en Wagner al dimoni.

-   Igualment, Majestat- respon el dimoni, fent una reverència.

-   Segur que ja ens veurem- diu per acabar en Wagner- O millor dit: em temo que ja ens veurem. Au, me’n torno cap allà. Doctor, fins després, que vagi molt bé.




I dit això, se’n va corrent, cap a la multitud, tot cridant: “ Visca la llibertat!”.



-   Quin element!- exclama el dimoni.

-   Sí- diu en Faust- Què faràs, ara?

-   Tu què diries que faré?

-   Alguna malvestat, segur.




Tots dos riuen.




-   Mira, Faust- diu el dimoni, ara en un to greu- Deixem-nos de comiats, que a nosaltres no ens calen. Va, marxa, que a més a més em fas patir.

-   D’acord, mestre. Me’n vaig.

-   Només una última cosa: camina sempre recte, i sobretot, no et giris, que si no et convertiré en una estàtua de sal.

-   Segur que sí!- diu en Faust, somrient.

-   Parlo de debò- insisteix el dimoni, molt seriós- Pel que més vulguis, no et giris!

-   Està bé, està bé… No em giraré… Adéu, mestre.

-   Adéu, Faust.


En Faust fa quatre passes, per anar-se'n. S’atura un moment, però, i es gira. El dimoni ja no hi és. En Faust somriu. Després es posa a riure, i segueix el seu camí.


El camí d’en Faust passa, inevitablement, pel bosc. Caminant per entre els arbres, tot cobert de pèls, i amb els llavis, els mugrons i els genitals vermells, sembla el fill de la Caputxeta i el llop. Va sempre en el sentit contrari d'on neix la molsa, i per això aconsegueix arribar en un moment al seu destí: el Pic del Puig.



En Faust fa el Puig del Pic, a la part final ha de grimpar una mica. Quan arriba al cim, l’espera, estirat sobre una gran llosa, il·luminat per la claror de tres llunes, el cos mort de la Margarita.



La Margarita està despullada, però gairebé no es nota perquè està tota coberta de pèls. Té els llavis, els mugrons i els genitals pintats de vermell. Porta les trenes ornades amb flors, com una núvia. La veritat és que està més maca que mai.



En Faust agafa aire, perquè s’ha cansat molt pujant. Després s’acosta a la Margarita, li fa un petó molt dolç als llavis, i diu:




-   Hola, amor. És aquesta la cara que va fer sortir mil naus? Quina fila que fem, oi? Doncs has de veure els que hi ha allà a baix. Saps? He descobert que m’agrada la nit de Walpurgis. Segur que a tu t’hagués encantat. Ja et veig allà fent-te amiga de les bruixes… Per cert: van molt fortes, aquestes bruixes! Donen ganes de ser dona… En Wagner s’ha quedat amb elles, i encara deu ser-hi. Ah, sí, és clar, tu no ho saps: avui en Wagner ha sigut el rei de les bruixes! L’havies de veure, allà, enfilat en un arbre, fent anar la torxa… Ha caigut. S’ha fotut una patacada que encara no sé com és viu. S’ha espavilat, últimament, en Wagner. Em sembla que no sabia si venir aquí, però al final suposo que el millor és que no hagi vingut. El dimoni ha marxat. Amb la cara que feia, em sembla que ja en portava alguna al cap. No sé si el tornaré a veure, però bé, és la vida. Tampoc et tornaré a veure a tu. Ni a sentir-te… Avui ha sigut un dia molt intens. M’he despertat molt malament, saps, petita? No saps com et trobo a faltar. Donaria el que fos a canvi de la teva vida. Tu sí que et mereixes viure. Et mereixeries viure per sempre, i mira, t’has mort sent una nena. Com pot ser tot tan injust? Amb tots els plans que havíem fet… Potser no hagués sortit res bé, però tu estaries viva. Saps què he estat pensant? Que tu formes part de mi. Diga’m: si no t’hagués conegut, si no hagués estat enamorat de tu, qui seria jo? Creus que seria el mateix que ara et parla? Com podria? Com podria ser com ara sense tu? M’afectes. Em vas afectar des del primer cop que et vaig veure, m’afectaves quan reies, quan parlaves, quan tenies un mal dia, quan em tocaves... No ho veus? La teva mort també em va afectar… Ai, Margarita! Tan de bo fossis viva i poguessis dir la teva. Segur que te’n riuries de les meves ximpleries. O m’engegaries, i em diries “Calla! Jo formo part de mi i prou!“. Em sento sol. No sé què faré a la meva vida, sense tu. Faci el que faci, segur que serà molt pitjor, sense tu. Amor meu... Estimada…Tan de bo fossis viva… Però no ho estàs. Estàs morta. Ets un mort. I jo estic parlant sol. Tu no ets aquest cos que tinc al davant. Jo estic parlant sol. M’enfada tant! Saps, Margarita? He decidit menjar-me el teu cos. No vull menjar-me’l perquè formis part de mi, ni per sentir-te dintre meu, ni cap d’aquestes bajanades… És més senzill. No vull menjar-me’l, però me’l menjaré. Si ningú no fa res, el teu cos se’l menjaran els cucs o les feres. I jo penso: per què ells? Que t’estimen els cucs? Que t’han estimat mai les feres? Jo sí que t’estimo! Doncs qui millor que jo per desfer-se d’aquest cadàver? Davant meu hi ha un cos. Em recorda a tu, però no ets tu. Tu no hi ets. No hi seràs. Els llops no el tocaran, aquest cos. Els cucs no se’l menjaran. Me’l menjaré jo. Perquè també puc ser un agent exterior. La decisió està presa. Em menjaré el teu cos, Margarita. Aquest cos sense vida, l’últim testimoni de la millor noia del món. Adéu, Margarita. Adéu, amor meu. És impossible que t’oblidi mai. Adéu, amor. Adéu, adéu, adéu…





Just quan en Faust acaba el seu llarg discurs, entre llàgrimes, i es disposa a eliminar el cos de la Margarita, menjant-se’l, fins i tot els ossos, es posa a nevar. Podria semblar que d’aquesta manera la natura vol indicar la seva desaprovació vers l’actitud d’en Faust, o que vol fer-li la feina més dificultosa, o potser que vol acompanyar-lo en un esclat sobtat de malenconia, o que vol riure’s d’ell, però no és així. La natura és indiferent.







                                                FI