34.- Entre bastidors
Entre bastidors és on es viu la vida de veritat. No al davant o al darrere, sinó entre. Perquè entre bastidors un actor no és ni un personatge ni un ésser humà: només és un animal en tensió.
Dels sentiments dels actors que han estat vivint entre bastidors en Faust i la Margarita no en saben res, però no hi ha dubte que una mica dels nervis que s’hi han experimentat al llarg dels temps se’ls hi ha encomanat. I de mala manera.
- Però de què vas!- crida la Margarita.
En Faust no diu res. En lloc de parlar, intenta fer-li un petó a la Margarita, sense aconseguir-ho.
- Deixa’m estar, cabró!- li diu la Margarita, donant-li una empenta i apartant-se.
- Fes-me un petó- li respon, en canvi, en Faust, tot seriós.
La Margarita està a uns tres metres d’en Faust. No està espantada, ni molt menys: només molt enfadada. Està tan emprenyada que si pogués li tiraria qualsevol cosa a en Faust pel cap. Com per exemple, algun dels molts objectes que hi ha dins del carro que té al seu costat.
En Faust fa un tímid pas, i comença un pluja de trastos que fa por. Una pluja improvisada, val a dir, perquè els objectes que tira la Margarita formen part de l’atrezzo d’una companyia de la commedia dell’arte.
El primer que vola és el vestit fet de pedaços de colors d'Arlequí. Després ve la màscara de Pulcinella, que amb el seu nas ganxut és gairebé una arma blanca. Tot seguit cauen les enormes ulleres de Tartaglia. Les segueix la inofensiva espasa del capità Spavento. Res no pot parar en Faust, però, i s’acaba acostant a la Margarita. De fet, s'hi acosta tant que la deixa sense angle.
- Fes-me un petó – li torna a dir, encara més seriós que abans.
I la Margarita, sense pensar-s'ho gaire, li fa. No he dit abans que estava enamorada? La Margarita es rendeix, es dóna, es llença als braços i als llavis d’en Faust, amb la resignació d’una presa, i amb la passió d’una fera.
- M’és igual tot- diu la Margarita, que no pot parar de fer petons a en Faust-. Em mataràs, però m’és igual tot.
Teló.