divendres, 4 de novembre de 2011

12.- Una sobretaula iniciàtica




-    Mecagumdéu, que bo que estava tot!- exclama el dimoni.


El dimoni està tip i content, i per demostrar-ho, li dóna un cop de germanor a en Faust, amb tanta germanor que gairebé el desmunta. Acte seguit, es descorda els pantalons, i l’univers s’expandeix una mica més.


-    Et costarà car- diu el dimoni, amb les mans sobre la panxa- Però vaja si haurà valgut la pena!
-    Com que em costarà car? Què vol dir que em costarà car?
-    Res, home, res... Faig broma. Tan car tampoc podrà ser…


En Faust està a punt de protestar amb tota l'energia que pot acumular un home. De sobte, dues noies es presenten a la taula on són asseguts. Són molt maques, les noies, i tenen la mirada plena de curiositat. I de lascívia, també. S’han acostat amb molt sigil.


-    Que grossa que és!- diu una.
-    La podem tocar?- diu l'altra.
-    I tant! Tota vostra! -respon el dimoni.


D'aquesta manera, los dues noies, extasiades, deixant-se transportar a un estat de consciència superior, es posen a tocar, a palpar, a omplir-se les mans amb aquell ventre únic.


-    Escolta, Faust- segueix conversant el dimoni com aquell qui res- Encara estàs preocupat per trobar el sentit de la vida?
-    Em sembla que cada cop més ho estic més- contesta en Faust.
-    Doncs mira, et diré una cosa que et pot ajudar. Saps què? El sentit de la vida depèn de les edats.


I per fi, per un moment, una senzilla revelació, del tot inesperada, fa reviure en Faust, com si per fi hagués trobat una escletxa de llum al mig de la tenebra, com si un llamp de saviesa li hagués travessat l'ànima. Al cap d'uns instants, però, quan ja ha assimilat el nou coneixement, se n'adona que aquesta informació planteja nous dubtes i noves preguntes, que la resposta pot ser més problemàtica que el més estèril dels silencis.


-    I ja està?- diu en Faust – El sentit de la vida depèn de les edats?
-    Sí- contesta el dimoni.


La veritat és que ara el dimoni està una mica concentrat jugant amb les dues noies. Ara sí que no li fa gaire cas a en Faust.


-    Per ser el portador de la llum, ets una mica lacònic, no?- diu en Faust.
-    No- contesta el dimoni.


I dit això, dóna per acabada la lliçó. S’aixeca de la taula, i agafant les dues noies, una per cada braç, se’n va, a pas lleuger, a afegir-se a la petita orgia que s’ha organitzat al centre del menjador.

Pot ser de mal organitzar, una orgia. El secret està en no perdre les normes d’educació.


-    Perdona’m: balles?
-    I tant que sí. Encantada.


L'orgia que s'ha creat al centre del menjador és un escàndol. Velletes perseguint pianistes al voltant d'un piano de cua. Sexe, sexe, sexe.


-    Disculpa: estàs de la vaselina?


En Faust està quiet, apartat del món. Juntament amb les restes del dinar fan una bona natura morta. Atrapat en els seus pensaments, de tant en tant, mormola: “Depèn de les edats...”







Cap comentari:

Publica un comentari