13.- La migdiada




Tothom porta a dins un gran gandul. Ha caigut molta aigua des dels dies que l'ésser humà havia de córrer rere els cérvols i davant dels predadors carnívors, i això fa que el nostre paper en el planeta sigui més que envejable per part dels nostres cosins els animals salvatges que pobrets encara estan allà. Només ens faltaria no haver de treballar o de robar per menjar, i ja tindríem la condició humana totalment sota control. Ànims, que ja ho tenim, nois! Tanmateix, el fet que tinguem una inclinació inherent cap a la desídia no vol dir que hàgim d’anar esbombant-ho amunt i avall, i fins i tot depèn del lloc on estem més val que amaguem la nostra manera de ser com el més terrible dels secrets. Perquè la ganduleria és una necessitat que s’ha d’exercir en privat, o en cas que no sigui possible, com ara aquí en el restaurant, almenys cal afanyar-se a recórrer a l’invent més pràctic que hi ha hagut des de que el sol fa llum i la vida és vida: la complicitat.    

Una estesa informe de cossos dormits, despullats i abraçats ocupa tot el que seria el terra del restaurant. Passa un airet agradable que fins ara era obviat, però que en aquests moments és percebut en tota la seva plenitud, i en tota la seva subtilesa, per les pells laxes i sensibles dels membres de la catifa humana, que està molt quieta, però alhora completament viva. Dèbils moviments de braços o de cames provocats per comptats canvis de posició, algun tímid ronqueig, algun gemec ple de voluptuositat, o algun sospir causat per l’esforç que suposa treure una mà del damunt i posar-la en un altre lloc conformen el total de signes d’activitat que es poden notar si estàs observant aquesta massa blanca, lànguida i somorta. Que és el que està fent en Faust.

El dimoni és a sota de tots, i si no està a dins és perquè ara està a fora. Amb uns suaus moviments tel·lúrics, s’escapoleix del gran monument als amants, sense despertar ningú, i després, es vesteix. En Faust el va a buscar.

-   Mestre, hi he anat donant voltes, però encara estic allà on era- li diu amb veu baixa.
-   Com? Ah, sí, el sentit de la vida! Encara el vols trobar?

I en Faust, per no haver de repetir amb paraules la necessitat urgent que té de trobar el sentit de la vida, fa que sí amb el cap.